El 8 de març ha de passar de ser una celebració a ser una denúncia. És un crit col·lectiu que travessa generacions i que ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda. A Andorra, un país que sovint es presenta com a modern i avançat, la igualtat real entre dones i homes continua sent una promesa pendent. Les xifres poden maquillar la situació i els discursos institucionals poden apel·lar al compromís, però el dia a dia de moltes dones demostra que encara hi ha una distància profunda entre el relat i la realitat.
Les dones d’Andorra també som la columna invisible que manté viu el comerç, el turisme, els serveis i les llars. Sostenim sectors econòmics essencials i assumim una càrrega desproporcionada de treball domèstic i de cures, un treball imprescindible que continua sent invisibilitzat i infravalorat. Massa sovint som també les més mal pagades, les que ocupem més llocs a temps parcial i les menys presents en espais de poder i decisió.
La bretxa salarial no és una xifra abstracta. És la diferència entre viure amb autonomia o amb dependència. És la diferència entre poder construir un projecte vital propi o haver-lo de supeditar a la precarietat. I és una desigualtat que s’arrossega al llarg de la vida i es tradueix en pensions més baixes i en una vulnerabilitat més elevada a la pobresa en la vellesa.
Durant massa temps se’ns ha demanat paciència per veure reconegut el nostre talent, per accedir als espais de decisió i per esperar oportunitats que no arriben al mateix ritme que per als homes. Però la paciència no és una política pública. L’espera no és justícia. I una igualtat sempre ajornada acaba convertint-se en una forma subtil de discriminació.
Les institucions han fet alguns passos que cal reconèixer: s’han aprovat, i impulsat, lleis i plans d’igualtat. Però no n’hi ha prou amb la igualtat simbòlica. La igualtat no és una fotografia el 8 de març ni un eslògan institucional. És una transformació real de les estructures de poder, de les oportunitats i de les mentalitats.
Hi ha, a més, una realitat que pesa sobre la consciència democràtica del país: la negació plena dels drets reproductius. Avui les dones d’Andorra han de marxar fora del seu propi país per prendre decisions sobre el seu cos. Això no és només una anomalia jurídica, sinó una ferida oberta en termes de drets humans i una vulneració directa de la llibertat i de l’autonomia de les dones.
Aquest no és només un debat legal, sinó de dignitat i de coherència democràtica. Les dones no som subjectes tutelats, sinó ciutadanes lliures amb plena capacitat per decidir sobre la nostra vida. Una societat que obliga les seves dones a marxar per exercir drets bàsics està fallant a la meitat de la seva població.
La igualtat tampoc pot desvincular-se de la lluita contra totes les formes de violència masclista —física, psicològica, econòmica o institucional. Garantir recursos suficients, suport efectiu i una resposta clara no és una opció: és una obligació democràtica.
El canvi també neix en cada dona que alça la veu, en cada jove que es nega a acceptar límits i en cada professional que exigeix el que li correspon. I també en cada home que entén que la igualtat no li resta drets, sinó que enforteix la societat.
El futur d’Andorra no es pot construir sobre la resignació de la meitat de la seva població. Només serà digne si és igualitari i només serà sòlid si posa la dignitat al centre de totes les decisions.
El 8 de març ha de ser un punt d’inflexió: el moment de dir prou a la desigualtat, als silencis i a les excuses. Perquè la igualtat no és una concessió, és un dret.
Els drets no es demanen amb timidesa: es reivindiquen, es defensen i es conquereixen.
