Vivim un moment decisiu. Aquesta és una conjuntura on s’està modelant la manera en què Andorra podrà generar prosperitat, i les nostres parròquies hi han entrat de ple en aquest procés. Ja no ens cal matisar a l’hora d’anomenar ciutats les nostres viles, sobretot a la vall central. Són ciutats amb dinàmica de ciutat i amb problemes de ciutat. En aquests darrers anys hem vist com aquestes s’han anat conduint vers la seva mercantilització fins l’actual salt qualitatiu.
És un fet que a la ciutat es fa negoci, però el que hem estat vivint és la transformació de la ciutat en el negoci. Aquesta concepció es relaciona sobretot amb el sòl i amb el turisme i el comerç. I les seves conseqüències també. Hi ha un encariment de l’habitatge palpable que genera dificultats en l’accés i alhora totes les polítiques urbanes s’orienten a la marca. Això vol dir que tot allò que succeeix als nostres centres urbans ha de ser rendible, deixant enrere allò que no ho sigui. No és l’únic lloc on passa, però ara ens succeeix a nosaltres i per això –diria– és necessari parlar-ne.
L’evolució de les ciutats les ha dut a acollir a la immensa majoria de la població mundial. Aquesta concentració fa que hi convisquin pobres i rics en un espai relativament reduït. I les classes treballadores i les mitjanes, baixes i altes, les productives i les improductives, tothom aplegat, compartint el mateix espai però no en les mateixes condicions. La colonització de la ciutat per part del mercat –quan el producte és la ciutat– crea dinàmiques centrífugues en els sectors de població que si no treballen pel producte o no se’l poden permetre es veuen expulsades a altres ubicacions suburbials. Això succeí a París, l’any 1968, quan Henri Lefebvre concebí «el dret a la ciutat» davant la transformació qualitativa de la seva ciutat.
Aquesta fórmula del dret a la ciutat significa que tothom qui habita la ciutat té dret a una vida digna al si de la mateixa. Una vida digna, s’entén, lliure i sostinguda econòmicament, socialment i cultural. És el dret a l’arrelament, en certa manera. Això implica el dret a construir teixit social, a habitar la ciutat, a participar políticament de les seves decisions i a la igualtat de drets entre els habitants. La Carta Mundial del Dret a la Ciutat és el document institucional fruit de l’esforç del Primer Fòrum Social Mundial de Portoalegre al Brasil, el 2001. Però un document no assegura la seva realització.
Són els moviments i associacions, les institucions locals i les nostres accions ciutadanes –mai millor dit– les que defineixen, dia rere dia, l’efectiu acompliment d’aquest dret. El dret a la ciutat és mantenir espais de vida al marge del mercat i de la competència. Tots el serveis públics dels que pel moment gaudim en formen part. Ser-ne conscients d’aquest dret, exercir-lo i defensar-lo és la millor manera d’honorar les nostres ciutats.
