PERIODISTA
Si afirmés que el fiscal general de l’Estat, Torres Dulce, em cau de cine, no només estaria exagerant, sinó que es creuria, i amb raó, que estic construint un joc de paraules fàcil, donada la coneguda afició cinematogràfica del susdit. Però, sense arribar a la hipèrbole, és cert que aprecio signes de llibertat i desimboltura en un càrrec en el qual molts dels seus predecessors van mostrar aquesta actitud de servilisme davant els governs respectius, que semblaven soldats en primer temps de salutació, i no vull citar a ningú perquè la caritat també ha de formar part de les opcions d’un periodista i d’un escriptor .
M’alegra que en l’obertura de l’Any Judicial espanyol hagi fet esment, no només a la corrupció pública, sinó a la privada, recordant tot aquest col·lectiu sacamantecas, que van arruïnar entitats d’estalvi i crèdit, mentre s’omplien les butxaques amb sous milionaris, indemnitzacions delirants i plans de pensions mai somiats per un ciutadà de a peu. Això és rellevant, i ha estat oportú que el tragués a col·lació .
Perquè els corruptes no cauen del cel i aquests gairebé quatre mil espanyols, que seguien cobrant ajudes de familiars ja morts, ¿què haurien fet en una junta de qualificació urbanística? Aquests ciutadans que s’indignen davant la corrupció i passen el compte d’un taxi particular a l’empresa, ¿què farien si poguessin passar la factura dels tiberis a càrrec del sindicat? I aquesta admininistrativa, gairebé exemplar, que s’indigna, i amb raó, davant d’aquests abusos, ¿s’adona que fer trucades internacionals des del telèfon de l’empresa o del ministeri, al nen que fa l’erasmus en un país de la Unió Europea, és una corruptela ?
Mai hi ha grans corruptors, sense un brou de cultiu, sense un ambient, sense una certa permissivitat moral col·lectiva. I això, que és molt amarg, no ho pot dir Torres Dulce, però ho sabem molts, i és el que, al final, produeix els Bárcenas, els Eres, els Pujols, els sindicats de foie i llagostí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
