La davallada del ritme de creació d’activitats econòmiques i empresarials ha afectat la gairebé totalitat de sectors i territoris. Els problemes creats per aquesta situació s’han aguditzat encara més dolorosament en els sectors socials menys afavorits i en els territoris allunyats dels grans centres urbans, com és el cas dels territoris de muntanya al Pirineu català. A les darreres dècades alguns dels nostres petits pobles havien desaparegut, forçats per la necessitat de la gent de viure decentment i alguns altres havien reviscolat gràcies a la tornada parcial dels seus anteriors habitants en forma de segona residència. També en alguns casos emblemàtics s’ha produïts una certa activitat econòmica positiva, entre d’altres casos i penso només per a l’Alt Urgell, en Tuixent, Ossera, Solanell, Castellbó-Sant Joan de l’Erm…
Mantenir una certa quantitat de població activa en molts dels nostres pobles d’alta muntanya requereix, en la meva opinió, dues bases necessàries: La primera és la implicació i el protagonisme de l’administració pública en els seus diferents nivells i la segona generar inversions humanes i econòmiques provinents de la iniciativa privada en base a una promoció a la vegada realista i imaginativa.
En el nostre cas altpirinenc apunto que l’administració pública hauria d’intervenir decididament a través de tres nivells administratius. El primer, el Govern de la Generalitat a través de les seves delegacions ubicades al mateix Pirineu –és evident que es té una perspectiva molt diferent de les inversions necessàries a l’hospital de Tremp o al de Puigcerdà des de Lleida o Girona que des del nostre territori. El segon, dels ajuntaments, que haurien de constituir-se, en alguns casos ja ho són, com a agents principals de la dinamització econòmica del seu terme. I el tercer, hauria de ser la vegueria de l’Alt Pirineu que vindria a substituir les diputacions de Lleida i Girona i a coordinar uns consells comarcals readaptats.
La iniciativa privada, en una situació geogràfica com la nostra però en un marc administratiu madur, té encara més coses a dir, i a fer. En aquest àmbit penso que s’ha de donar suport a qualsevol iniciativa raonable, sigui basada en activitats agràries, artesanals, industrials o turístiques, comercials o professionals, dirigides per persones físiques, per societats mercantils o per cooperatives. I sempre amb un esperit de present i de futur perquè penso que del passat, en aquests casos concrets de promoció econòmica de petits pobles de muntanya, poca cosa hi ha que avui ens serveixi de guia. La renovació econòmica de la nostra muntanya inclou unes noves formes d’actuació i del passat ens queda el record agraïts de l’esforç fet pels nostres predecessors. Sempre hi pot haver casos particulars, però en aquesta etapa en què ens trobem crec que no s’ha de prioritzar la recuperació del que es feia sinó l’establiment de noves formes d’activitat.
Administració pública, bones idees per a l’establiment d’activitat econòmica… i el finançament? Des d’un punt de vista de diner públic hem vist experiències molt productives com les subvencions originades pels fons europeus Leader.
Caldria seguir per aquí, incrementant-ho al màxim, amb subvencions proporcionades respecte a les inversions reals. Així, molts dels diners de l’actual Diputació de Lleida destinades a campanyes publicitàries com ‘la neu de Lleida’ haurien de ser dirigides a subvencions com les indicades pels plans europeus. Realment és molt trist i poc raonable veure com en alguna institució preval més l’orgull de cap provincial que la recerca d’un model sostenible de desenvolupament, si mes no per al nostre Pirineu. Els polítics del territori tenen molt a dir-hi!
Cal impregnar l’administració pública de cultura territorial ben fonamentada i aconseguir l’aprofitament òptim dels diners públics. Hem de poder dotar-nos d’eines efectives per evitar l’abandonament de bona part de la nostra muntanya.
*Economista i component d’APIA / Pirineu Opinió
