L’assistència hospitalària és un tema candent a l’Alt Pirineu i Aran i a Andorra. En aquests moments, la població alt pirinenca i aranesa (l’Alta Ribagorça, els Pallars, l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Aran) és d’uns 77.000 habitants —amb tendència al creixement—i la d’Andorra es va apropant als 90.000. Les dues comarques veïnes amb més relació social i econòmica amb Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, sumen uns 41.000 efectius. Els hospitals de l’Alt Pirineu i Aran són, el dels Pallars-Tremp, el d’Aran-Vielha, el de l’Alt Urgell-la Seu d’Urgell i el de la Cerdanya-Puigcerdà. L’hospital de referència dels tres primers és a Lleida i el del darrer, a Manresa. El Principat d’Andorra centra la seva assistència hospitalària nacional en l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell.
Les opinions sobre el que es podria fer per optimitzar aquesta xarxa són moltes i, de vegades, defensades o debatudes apassionadament. A la Seu, hi ha gent que pensa que cal desenvolupar l’hospital comarcal d’acord amb el seu àmbit poblacional i en coordinació estreta amb els altres hospitals de l’Alt Pirineu i Aran. I a partir d’aquí, arribar a acords amb Andorra. És a dir, que Andorra pogués cobrir una franja de serveis sanitaris en nivells situats entre els oferts per l’hospital de la Seu i el de l’hospital de referència “oficial”, l’Arnau de Vilanova de Lleida. El tema és complicat, perquè en aquesta possible entesa o acord hi entren en joc tres administracions: l’andorrana, l’espanyola —per les relacions internacionals— i la catalana –per ser responsable de l’assistència sanitària de les catalanes i els catalans.
Per tal que els andorrans i els pirinencs veïns vegin amb entusiasme un acord com el que hem esmentat, hauria de significar un guany significatiu per a les dues parts: que palpessin progressos sensibles en els nivells de qualitat de la seva assistència sanitària. I això ens fa formular dues qüestions. La primera és si s’ha de readaptar —llegeixis millorar— l’assistència hospitalària andorrana per fer-la encara més atractiva a la seva clientela natural, els residents, nacionals o no, a Andorra. La segona, és si aquest nou nivell assistencial faria més atractiva la sanitat andorrana per als seus veïns més directes. Per no donar-hi més tombs, aquest articulista creu que el millor camí és arribar a una entesa entre les tres administracions esmentades per tal que el veïnatge pirinenc pugui i desitgi acollir-s’hi. Ah, i que els andorrans vegin que els beneficia. El que en anglès es diu un “win-win”.
Recordo que no fa gaire es comentava a la premsa andorrana que, per tal que existís un servei de radioteràpia oncològica a Andorra, calia una massa crítica de 100.000 habitants “clients potencials”. Sumant només la població andorrana amb l’alt urgellenca i la ceretana s’arriba amb escreix en aquest llindar. També sembla evident, com ja s’ha reiterat, que un bon acord sanitari comportaria la revisió d’alguns protocols sanitaris de Nostra Senyora de Meritxell, uns canvis que podrien beneficiar la població andorrana.
Fa pocs dies, una comissió de jubilats de CCOO de l’Alt Urgell exposava aquests temes a la gerent de l’hospital comarcal, Palmira Borràs. La seva resposta va ser que tenia un gran interès a desenvolupar aquesta via de treball i que ja formava part de la Taula de negociació per a un possible acord amb Andorra.
Igualment, en les mateixes dates, llegia un escrit de Josep Vives, director de la flamant oficina de Creand del Passeig de Joan Brudieu de la Seu. Vives escrivia que, per anar bé territorialment, caldria: «[…] Continuar treballant per a resoldre reptes de forma col·laborativa per tal de disposar de més força com a territori conjunt, amb la millora de les infraestructures, la simplificació de les relacions comercials transfrontereres i el manteniment i potenciació de la col·laboració en el sector sanitari”. No tinc cap dubte que si les autoritats respectives es prenen això seriosament, l’amic Vives incrementarà la clientela, però la ciutadania andorrana i l’alt pirinenca incrementarà el seu nivell de vida.
