Un espectre recorre Europa, l’espectre de la identitat. Sempre he volgut començar un text amb aquesta fórmula retòrica, els hi agraeixo, lectors, que m’ho permetin. Com anava dient, la realitat andorrana no és aliena a la del seu entorn. Les comunitats veïnes al nord, al sud, a l’est i a l’oest viuen immerses en les qüestions que plantegen un món que canvia la seva forma i es repleguen sobre si mateixes, reviuen els vells fantasmes, torna la literalitat i el menyspreu de l’altre, els estats es militaritzen, dels refugiats ningú se’n recorda, els mitjans ens acostumen a la presència del feixisme a l’escena pública, l’ocupació no es recupera, la riquesa es concentra en poques mans i desconeixem cada dia una mica més quin escenari deixarà tot plegat –comptin que a tot això s’hi afegeix un model productiu que funciona sobre unes bases energètiques amb molt poques possibilitats d’assolir els nivells de consum que demandem, doncs a cada volta és més car extreure petroli, gas i fòssils en general.
Amb aquest panorama –ja em disculparan si llegeixen això esmorzant– no és estrany que nosaltres també gaudim de desafiaments notables –a la nostra escala, és clar. Aquesta setmana ha estat força nodrida. Semblaria ser que, efectivament, les negociacions amb la Unió Europea per l’acord d’associació romandrien aturades i es reprendrien després de les properes eleccions. En aquest cas el Govern hauria estat treballant sobre el capítol de la llibertat de circulació de mercaderies. Fa unes setmanes les declaracions de l’ambaixador espanyol i del ministre d’assumptes exteriors d’aquell país haurien reviscolat –a jutjar per les reaccions viscudes a l’esfera pública– moltes reticències i suspicàcies entorn de l’acord. No entraré a valorar declaracions, m’agraden més les reticències i les suspicàcies, per a l’anàlisi, vull dir. Sí que trobo a faltar publicitat en el procés –publicitat que beneficiaria els impulsors de l’acord i que permetria, a més, un debat fonamentat amb els detractors, en lloc de reticència i suspicàcia i hi haurien raons i matisos pel mig (o potser no, mai se sap) –, publicitat per esvair la por, les pors, i per valorar i per escollir. Pesos i contrapesos, deliberació i negociació, democràcia.
Però la por i les suspicàcies són un símptoma –no així les reticències, que poden estar fonamentades–, un símptoma de què no veiem el futur d’aquest país tan sòlid com el podien veure els nostres pares, quan hi acudiren a ell, per treballar-hi i per viure-hi –no se’ns oblidi això darrer. Dimarts es va inaugurar Cal Pal, «un espai de reflexió i debat entorn de la identitat, els orígens, el patrimoni arquitectònic, natural i cultural del Principat d’Andorra». No hi vaig anar, però me n’han parlat amb entusiasme. El fet és que s’ha inaugurat un espai de reflexió explícita sobre la identitat. No podia ser d’una altra manera, la qüestió preocupa, perquè preocupa –i molt més– el futur. La literatura andorrana neix d’aquesta manera, amb el Manual Digest, una col·lecció escrita i raonada dels drets, privilegis, usos i costums –amanit amb llegendes, amb història i amb història llegendària i aforismes sobre el Govern–, un llibre que es redactà amb aquella missió, defensar les franquícies davant les corones veïnes.
L’existència d’aquest tipus d’espais pot ser una oportunitat. Per al replegament? Per a l’ús i l’abús identitari? O per a la comprensió i per a l’elaboració del coneixement propi? Per a la redefinició del calidoscopi andorrà? Sigui com sigui, si us plau, que la identitat deixi de ser una arma llancívola i marxandatge de prestatgeria.
