- La nostra generació ha malbaratat l’herència de les noves fornades i ningú no fa res per tal de canviar-ho
JAN ARBONA
Per alguna o altra raó després d’un dia com aquest darrer del mes passat, m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que el pare m’havia regalat; tot sigui dit, encara no m’havia llegit ni l’1% de la seva biblioteca, però el vaig veure en una antiga enciclopèdia i em va cridar l’atenció. Parlo de Els Papers pòstums del Club Pickwick de Charles Dickens, obra que més tard vaig saber que s’havia publicat per parts en un prestigiós diari britànic.
Enrere quedaven les obres de Hemingway Adéu a les armes, o El vell i el mar i altres que anirien despertant la curiositat per la vida com Pan o Els contes de les mil i una nits. Però per algun o altre motiu d’a- quells que sols podem entendre i recordar 30 i escaig anys més tard, un recull de llibres d’economia publicats a França va despertar la meva curiositat: una vintena de manuals, estudis i compendis de l’economia moderna dels anys 70. Avui encara em són útils molts dels conceptes d’aquell aprenentatge, que va desenbocar en una avidesa de lectura que va deixar petita l’Enciclopèdia Labor i alguna altra.
OBSERVO EN
els darrers temps els moviments, les actituds i un cert neguit, que potser ara toca penjar-se l’etiqueta d’estalviador cot- recte en comptes de la de verd o mediambientalment correcte; una certa fal.lera per l’estalvi, la reducció de despeses, l’abaratiment de tot i a qualsevol preu, i entre una i altra informació, recordo aquelles lectures passades.
Testimoni en primera persona d’aquests moviments, observo fracassos, decisions preses sense cap mena de sentit, ruptures i desacords, fallides i desfalcs, corrupció i estafes que es fan públiques, situacions econòmiques insostenibles d’avui i d’ahir, i em ve a la memòria una frase del padrí: “Andorra, la veurem com Tànger, amb les gallines i els porcs als pisos”. No és que siguem diferents, ni els dolents de la història com en alguns moments s’ha pretès vendre, fins i tot molt subtilment amb xifres que la inversió europea al Principat ha crescut darrerament, és que podríem dir-ho de molts altres indrets avui, i no crec que el padrí anés el gaire equivocat. ¿Quin motiu ha dut ara a aquesta nova moda? L’econòmica, no pas la verda, que ja ha esgotat el mercat, ¿O potser justament és aquest, el motiu, que ja no queda mercat?
Avui estem cercant a la desesperada la solució a una situació insostenible i que ha posat en evidència la debilitat de la nostra societat dels darrers 15 anys. ¿O potser la fi d’una societat encetada amb la revolució industrial? ¿O tant sols com sortir del moment, del mal tràngol a qualsevol preu, com més barat millor, a costa de qui sigui i del que sigui, sense ni reflexionar o valorar com hem construït aquesta societat i l’herència d’unes quantes generacions?
EL MEU PRIMER
debat apassionant amb el pare va ser la figura de Sam Weller, el criat de la novel.la de Dickens. Per mi ara un home senzill amb frases i observacions assenyades i raonades, pel pare un home ple de contradiccions. Ahir vaig reviure al llarg d’hores de debats aquells moments, i mentre anava escoltant uns i altres, m’hauria agradat debatre el debat amb el pare, i molt possiblement un als vuitanta i escaig i l’altre als quaranta i escaig no hauríem pensat el mateix. I si, com vam aprendre en aquells vells compendis d’economia, buscaríem com explicar a les joves generacions el desgavell i la manca de responsabilitat actuals i corregir avui el que no hem sabut crear aquests anys.
Pel record que tinc del pare, crec que avui li donaria la raó i malgrat els pocs anys d’aprenentatge i debats, miro força de reüll la moda actual, preferint plantejar els anys vinents com hem anat fent, m’entra un cert enuig en veure mesures d’estalvi i contenció, grans afers econòmics fora de tota honestedat, inversions sense cap sentit, o polítiques sense solta ni volta. Ahir i avui, em confirmen una manera de fer dels darrers anys que hem tolerat i fomentat tots sense ni debatre o pensar en les generacions següents; i no em serveix d’excusa els que hi havia abans o els que hi ha ara, la nostra generació ha malbaratat l’herència de les noves generacions, i a dia d’avui no he sentit ni una paraula en el sentit de canviar-ho.
Knut Hamsun, el 1920, en recollir el Nobel de Literatura, va tancar el discurs amb aquesta frase: “No sé el que he de fer, no sé què és el que s’ha de fer, però jo aixeco la meva copa per als joves de Suècia, per als joves d’arreu, per a tothom que és jove en la vida”.
Tècnic de sistemes Cal Peles. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
