La història econòmica ofereix exemples clars dels efectes dels topalls de preus, i un dels més coneguts és el de la França revolucionària sota el lideratge de Maximilien Robespierre. Més de dos segles després, el debat continua viu, especialment en el context dels topalls als preus dels lloguers. Tot i que els contextos són diferents, els mecanismes i les conseqüències presenten paral·lelismes sorprenents.
L’any 1793, el govern revolucionari va aprovar la Llei del Màxim General per limitar el preu dels aliments bàsics. La motivació era protegir els ciutadans davant l’augment dels preus i evitar abusos. Avui, els topalls als lloguers es justifiquen amb arguments similars: garantir l’accés a l’habitatge i evitar que els preus expulsin els residents amb menys recursos.
En ambdós casos, la intenció política és la mateixa: fer que un bé essencial sigui més assequible per decret. Però el problema no és la intenció, sinó els efectes econòmics.
Quan Robespierre va limitar els preus del gra, els productors van perdre l’incentiu per portar els seus productes al mercat. Alguns van reduir la producció, altres van vendre en mercats clandestins, i molts simplement van deixar de vendre. El resultat va ser una disminució de l’oferta visible i una escassetat generalitzada.
El mateix mecanisme es pot observar en el mercat del lloguer quan s’imposen topalls estrictes. Els propietaris, davant la impossibilitat d’ajustar els preus als costos o al risc, poden decidir no posar els seus habitatges al mercat, vendre’ls o destinar-los a altres usos. A llarg termini, també es redueix la construcció de nous habitatges, ja que els promotors tenen menys incentius per invertir.
Aquesta reducció de l’oferta té conseqüències previsibles. Tot i que els lloguers regulats poden beneficiar alguns inquilins existents, els nous demandants troben més dificultats per accedir a un habitatge. Això crea un mercat dual: uns pocs amb accés a preus artificialment baixos, i molts altres exclosos o obligats a pagar preus més alts en el mercat no regulat.
També apareixen distorsions similars a les observades durant la Revolució Francesa. Si aleshores van sorgir mercats negres d’aliments, avui poden aparèixer pràctiques com pagaments informals, selecció més estricta d’inquilins o la retirada d’habitatges del mercat de lloguer tradicional.
Una altra similitud important és que els topalls no resolen la causa principal del problema, que és l’escassetat relativa del bé. Limitar el preu del pa no creava més gra, igual que limitar el preu del lloguer no crea més habitatges. Sense mesures que augmentin l’oferta, el problema de fons persisteix.
Això no significa que la situació sigui idèntica. La França revolucionària vivia un context extrem de guerra, crisi política i fam generalitzada. Els mercats moderns d’habitatge són més complexos i estan regulats de múltiples maneres. No obstant això, el principi econòmic fonamental és el mateix: quan el preu es fixa artificialment per sota del nivell d’equilibri, l’oferta tendeix a reduir-se.
La comparació entre Robespierre i els topalls als lloguers no és una equivalència absoluta, sinó una lliçó històrica. Mostra que els intents de controlar els preus per decret poden produir efectes contraris als desitjats si no s’aborden les causes estructurals de l’escassetat.
La història no es repeteix exactament, però sovint rima. I en el cas dels topalls de preus, el missatge continua sent rellevant: garantir l’accés als béns essencials requereix augmentar l’oferta i millorar el funcionament del mercat, no simplement limitar els preus.
