Sovint sentim que “el teu entorn t’influeix”, però poques vegades ens atrevim a anomenar amb claredat una veritat incòmoda: hi ha entorns que no només no ajuden, sinó que ofeguen, frenen i fins i tot podreixen.
Podreixen les ganes, les idees, l’autoestima. Ho fan lentament, sense fer soroll. Es disfressen de normalitat: la critica constant, la negativitat permanent, la burla subtil, la competència mal entesa, la rutina buida o la por disfressada de prudència. Són entorns que, més que nodrir, corquen l’ànima.
I el més greu és que, quan hi vius durant molt temps, et sembla que això és el que hi ha. Que no hi ha alternativa. Que la vida és així. Però no ho és.
Hi ha famílies que no permeten créixer. Hi ha grups d’amics que no suporten que algú canviï. Hi ha feines que premien el silenci, la mediocritat o l’obediència cega. I això té conseqüències: persones brillants que s’apaguen, jovent amb ales que deixen de volar, talents que es perden.
Però reconèixer que un entorn podreix és el primer pas per començar a alliberar-se. No és fàcil, però és possible. Cal coratge per marxar, per posar límits, per buscar aire nou. I també cal suport -d’altres persones, d’espais sans, de comunitats que inspiren-.
Perquè, si un entorn pot podrir, un altre pot curar. Un entorn saludable dona vida, impulsa, anima, fa créixer. Ens recorda qui som i qui podem ser.
Per això, no és cap caprici cuidar l’entorn. És una necessitat vital. Tenim dret a viure en espais que ens facin bé. Tenim dret a escollir amb qui volem caminar. I tenim, sobretot, el deure de no convertir-nos nosaltres en un entorn que podreix per als altres.
Hi ha famílies que són gàbies. Feines que són gossos de presa. Amistats que són corcs. Hi ha llocs on somriure és un acte sospitós i pensar per tu mateix és un delicte.
PROU!
