Sens dubte, hom pot advertir la transformació urbanística que vivim. La qüestió viu a l’agenda pública i a les converses privades. L’octubre de 2019 vaig dedicar un article, en aquesta mateixa secció, al dret a la ciutat. Allà deia diverses coses que m’agradaria recuperar. La primera té a veure amb la premissa que em convidava a invocar la fórmula –que recordo, és del teòric francès dels anys 60 Henri Lefebvre–, i deia que «és un fet que a la ciutat es fa negoci, però el que hem estat vivint és la transformació de la ciutat en el negoci. Aquesta concepció es relaciona sobretot amb el sòl i amb el turisme i el comerç. I les seves conseqüències també». Fent balanç, crec que hom pot identificar perfectament aquests elements a prop de casa seva.
Seguint l’argument, afirmava que «la colonització de la ciutat per part del mercat –quan el producte és la ciutat– crea dinàmiques centrífugues en els sectors de població que, si no treballen pel producte o no se’l poden permetre, es veuen expulsades a altres ubicacions suburbials». Aquí comprovem com la crisi de l’habitatge ha generat dinàmiques similars, però també hi trobem l’efecte generat per la construcció. Un esclat com feia anys que no coneixíem, d’iniciativa pública i privada, que es produeix als centres urbans i als nodes que els uneixen. Obres de tota mena, per edificacions d’habitatge d’ús residencial o de renovació d’elements urbanístics. Sembla que la ciutat no pot envellir, sembla que el negoci no pot decaure.
Davant d’un context a hores d’ara agreujat, continuo afirmant que «aquesta fórmula del dret a la ciutat significa que tothom qui habita la ciutat té dret a una vida digna al si de la mateixa. Una vida digna, s’entén, lliure i sostinguda econòmicament, socialment i cultural. És el dret a l’arrelament, en certa manera». I que, per tant, «el dret a la ciutat és mantenir espais de vida al marge del mercat i de la competència».
I és que hom no s’adona de la importància que té deixar que la vida es desenvolupi al territori, deixant arrelar les persones que hi viuen, deixant que siguin elles i no el mercat o la competència qui modifiqui el sòl que trepitgem. Una vida millor –una vida bona– demana espai estable i dret a desenvolupar-se en comú i no una novetat constant. Novetat que només és demandada per les lògiques d’aparador i d’atractiu que poc o res tenen a veure amb la quotidianitat de qui fa la seva vida a la ciutat. Som habitants de la ciutat i tenim dret a la ciutat, als seus serveis públics, a decidir sobre el seu destí, a l’arrelament, al seu espai i a la vida que allà decidim portar. Que a la ciutat hi ha negoci és una evidència –i és una bondat de les ciutats–, el que és un problema és que la ciutat sigui el negoci.
