Vint-i-dos premis Nobel reunits a València, i que han passat tan desapercebuts com si una associació de mestresses de casa de Modorro de los Infantes hagués organitzat una excursió a la platja, han signat un manifest en defensa de la investigació a Espanya i una crida a la cultura de l’esforç. Podríem dir que cultura de l’esforç és una expressió redundant, perquè és impossible adquirir cultura sense esforç, encara que els savis ho proclamen en el sentit de recuperar el prestigi del treball difícil, de tornar a posar en la jerarquia de valors de la societat la idea que tot el que val la pena és molt costós en temps i en dedicació. I no només en els camps professionals de la investigació, sinó en tots els àmbits.
Costa molt mantenir un amor, educar a uns fills, conservar una família, pagar una hipoteca, mantenir un lloc de treball, sufocar l’egoisme, ajudar als amics. Costa molt mantenir la dignitat, suportar els menyspreus, aguantar les corrupcions, contemplar, no ja la impunitat, sinó l’exaltació dels malfactors. I aquesta gent que resisteix, i aquests científics que ajuden al fet que visquem més anys i vencem la malaltia i mitiguem el dolor, són els que mantenen els pals d’aquest feble rafal, d’aquesta efímera trama tan plena de fantasmes, tan colonitzada pels frívols, tan acabdillada per ignorants presumptuosos. ¡Cultura de l’esforç! ¿I què significa això? Doncs és, ni més ni menys, que l’antonímia de la cultura del pelotazo.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
