«És remordiment?», li demana Jeremy Irons a Robert de Niro, en el plantejament de la gran pel·lícula La Misión (R.Joffé, 1986). Han passat pràcticament quatre dècades i, en canvi, sembla que la van estrenar abans-d’ahir. Revisitar-la en noves circumstàncies ajuda a adonar-se de la profunditat de l’argument. De Niro encarna el fatídic personatge de Mendoza: acaba de matar el seu propi germà en un duel a espasa, a causa d’un atac de bragueta. No se’l pot condemnar civilment, però se’l menja la culpa i es tanca, per voluntat pròpia, en una cel·la de la casa dels jesuïtes.
Mendoza, però, no vol respondre al superior de l’orde, el pare Gabriel, encarnat per Irons, qui continua reptant-lo: «preferiríeu que fos el vostre botxí, tot seria més fàcil, no?». De Niro, «deixi’m sol; ja sap el que soc!». Irons: «sí, un mercenari, un traficant d’esclaus i vàreu matar el vostre germà. Ho sé. I l’estimàveu, encara que vàreu escollir una forma estranya de demostrar-ho». De Niro l’agafa per la pitrera i l’aixeca un pam: «es riu de mi?». Irons, «em ric de vos, perquè el que veig em fa riure, perquè veig un home que fuig, que s’amaga del món, a un covard. Va, anem!». El deixa i s’asseu. Continua Irons: «això és tot? Hi ha una sortida. Hi ha vida!». Li contesta: «no hi ha vida! Per a mi no hi ha redempció possible». Irons, «Déu ens ha imposat la càrrega de la llibertat. Vàreu elegir el vostre delicte. Teniu valor per elegir la vostra penitència? Gosareu?». «No hi ha penitència prou dura per a mi!». «Però, gosareu intentar-ho?». «Sí, ho faré, però gosareu vos veure’m fracassar?».
La penitència triada serà la d’arrossegar la seva pròpia armadura i armes de cavaller espanyol fins a l’altiplà tropical de les cascades d’Iguazú, entre el Paraguai, Argentina i Brasil. Quina meravella de la natura! Tan sols arribant en companyia dels indígenes guaranís es trobarà amb el perdó que tant desitja, no encara del seu germà, sinó dels que antigament havia perseguit, caçat, venut com a esclaus i, fins i tot, massacrat. Les llàgrimes es barrejaran amb les rialles, alhora de goig, alhora de penitència acomplerta, en l’entorn de les missions, les reduccions dels jesuïtes en aquelles terres, a finals del segle XVIII.
El sofriment causat provoca que el personatge de Mendoza experimenti en el seu interior més profund de quina manera no pot ser castigat per la justícia humana i, en canvi, es trobi empresonat per la culpa d’una violència que, de fet, amara tota la seva existència. Ha posat fi a la vida del seu germà, cosa que afecta tot el que toca i amb qui es relaciona. Tan sols en podrà sortir amb un ajut exterior, alhora que profundament interior. Resta quelcom, més enllà d’adonar-se del mal causat, que no pot ser reparat de cap manera, perquè els que l’haurien de perdonar, si així ho desitgés, no ho podrien fer, perquè ja no hi són. Entra, en aquell moment, en joc la doctrina penitencial catòlica que, al meu entendre, retrata i respon a la perfecció els mecanismes psicològics humans més profunds, emparentats amb la gran novetat que significa l’aportació d’Ignasi de Loiola (1556).
Davant del mal comès, primer hom se n’ha d’adonar, reconèixer-lo i voler-lo esmenar, accedint al perdó i a la penitència, pagant una compensació, reparació o satisfacció per aquesta. Si, d’una banda, la feina de reconèixer el mal ja és una tasca important, en canvi, la remissió de la culpa i de la penitència pertany a tota una altra dimensió, perquè de fet, mai no es pot acotar ni posar límits als efectes del mal comès; ja sigui perquè hi ha efectes incontrolables, com les ones causades per la pedra al mig d’un estany, ja sigui perquè aquell que s’ha ofès o atacat no pot perdonar directament, perquè ja no hi és, com és el cas amb el qual comença la història de De Niro i Irons. Tot plegat comporta entendre que el mal s’escampa com una taca d’oli, que abasta més enllà del que hom hauria desitjat. L’Església, fins i tot, ha determinat que hi haurà una penitència a pagar més enllà, pels efectes incontrolats, per a poder rebre el perdó de les culpes i, a través seu, dels altres que n’hauran estat víctimes. La penitència a pagar en la vida en aquest món serà entesa com un avançament d’aquella que s’haurà de satisfer en el purgatori, l’avantsala de la glòria eterna.
De fet, tan sols un redimensionament del mal i del pecat en perspectiva d’eternitat pot arribar a ajudar a entendre de quina manera els actes personals contenen una dimensió social, històrica i global que no es pot redimir amb un simple voluntarisme, ni tampoc amb una simple il·luminació interior, personal i sincera. Tan sols a partir de quelcom que superi el domini d’un mateix, per l’entrada en l’àmbit del sagrat del misteri del sagrament penitencial, que pot obrir les portes a una veritable i autèntica remissió de la culpa comesa.
Al final de la història, la culpa saltarà del detestable Mendoza a l’honorable cardenal; emperò aquesta serà ja una altra història.
Torneu-la a veure, tan sols la música immortal d’Ennio Morricone (2020) ja us valdrà la pena!
