Havent passat les eleccions comunals es tanca el cicle electoral de 2019. La meva valoració política ja l’he exposada al si dels òrgans del partit, que és on generalment fem aquest tipus de coses, ja que això ens permet pensar els canvis o el rumb que ens demana la conjuntura i el que hi volem imprimir. Ara i aquí vull, però, fer una reflexió d’un altre tipus, una reflexió compartida amb vostès.
N’he parlat ja en altres ocasions i certament corroboro que és així: sense un pronunciat suport popular la nostra tasca –al menys pel que fa a la formació a la que milito– ni té sentit ni és efectiva. Sí, les eleccions són moments importantíssims, moments clau que mobilitzen totes les forces. Però la política no s’atura el dia després. Les eleccions dibuixen un territori nou on tothom ens hem de moure amb les nostres idees i el nostre equipatge. El carrer no deixa d’existir, amb les seves preocupacions, amb les seves reivindicacions. El que vull dir és precisament que ara comença, de nou, la política –aquesta seria la definició de cicle–.
En aquest sentit ningú pot despistar-se, ni organitzacions ni ciutadans. La vida continua i és per això que seguir pensant i seguir actuant és imperatiu. Ja no es tracta d’anar a votar –que, per cert, a cada volta ho fem menys– sinó d’informar-se, interessar-se i fent això formar-se, conèixer com funcionem, saber què podem fer, articular el descontentament a través de la intel·ligència –no saber anomenar els problemes és «el» problema en democràcia, ja que aquesta es configura en la paraula i si no hi ha paraula pròpia s’és a les mans de la resta. De nou, el que vull dir és que la ciutadania l’hem d’alimentar entre totes i entre tots.
Hi ha a qui li semblarà que això és inefectiu o que és una cosa lenta, pesada, que mai resoldrà la seva situació particular, que sempre guanyen els mateixos, que no hi ha solució. En ocasions és així, en la majoria només ho sembla. Primer ens hem de fer càrrec de que el món és complex per si sol. Interactuar-hi no és una cosa fàcil. A partir d’allà comencem a pensar-lo, a fixar-nos i a oblidar la por, aprendre que ni tot és tant ràpid ni tot és tant lent, que les coses tenen ritmes i no defallir, perquè hi ha moltes coses a fer i les hem de fer junts. Que hem de fer vida plegats i que els problemes no són particulars. I treure algunes hores –poques, mínimes– per fer tot això. M’acomiado fins el proper article tot desitjant-los unes bones festes. Una abraçada!
