Imaginem, per un moment, un infant que va cap a l’escola i és aturat per la policia. No ha fet res malament. Però algú li pregunta per la seva família, per papers que no entén, per una situació que no li pertoca. Aquell trajecte quotidià, segur i rutinari, es converteix de sobte en un espai de por. Ǫue la policia interpel·li infants per verificar la situació administrativa de les seves famílies no és un simple error operatiu. És una vulneració greu dels drets humans i un símptoma preocupant d’un desplaçament del límit democràtic que cap estat que es consideri garant de drets hauria de normalitzar.
Els infants no són sospitosos, ni informadors, ni eines per detectar irregularitats administratives. La Convenció Internacional sobre els Drets de l’Infant és inequívoca: l’interès superior de l’infant ha de prevaldre en qualsevol actuació que l’afecti. Els infants tenen dret a protecció especial, a no ser sotmesos a tractes intimidatoris i a no ser utilitzats com a mitjà per assolir finalitats administratives o policials. Interrogar un menor sobre la situació legal dels seus progenitors (directament o indirectament) no només és inadequat: és una forma d’instrumentalització. No hi ha manera de justificar que treballadors públics exposin un infant a una situació que provoqui por, confusió o angoixa.
La Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que la dignitat i els drets no depenen d’un permís de residència: totes les persones són iguals en dignitat i drets sense distinció per origen o estatus migratori. La mateixa declaració protegeix la vida privada i familiar contra ingerències arbitràries de l’Estat. Els controls migratoris no estan fora del marc dels drets humans, sinò que són un dels àmbits on el risc d’abús és més alt i on calen més garanties. Ǫuan l’acció policial genera por en comunitats senceres, especialment entre infants, deixa de ser una eina de protecció per convertir-se en un mecanisme de coerció.
El que avui veiem a Andorra, a petita escala i salvant les distàncies, connecta amb una tendència internacional molt més inquietant. Als Estats Units les actuacions recents de l’agència d’immigració ICE han generat una alarma global entre juristes i organitzacions de drets humans. ICE ja no actua, de facto, com un cos administratiu de control migratori. Les seves pràctiques s’assemblen cada vegada més a les d’un grup paramilitar: operatius armats, detencions sense garanties, ús de la força letal i intervencions que afecten menors i fins i tot ciutadans nord-americans. Quan el control migratori es desvincula del dret i s’apropa a la lògica de l’enemic intern, els drets deixen de ser universals i passen a ser condicionals. I aquest és sempre l’inici del deteriorament democràtic.
Una societat madura no es defineix només per fer complir la llei, sinó per com protegeix els més vulnerables. I els infants ho són, sempre. La seguretat no pot construir-se sobre la por, ni el control pot passar per sobre dels drets humans. Quan això passa, no estem protegint ningú; estem perdent una part essencial del que som.
