La guerra d’Ucraïna representa una agressió brutal a la nostra consciència. Algú pot pensar que és una reacció hipòcrita perquè no serà pas per falta de guerres al món, que la nostra consciència no ha de deixar mai de sentir-se agredida en solució de continuïtat: Etiòpia, Somàlia, el Sahel, Iemen, Birmània, Afganistan, Líban, Síria, Iraq, el poble kurd… Ara, a Ucraïna és diferent, són europeus, gairebé veïns nostres i a més no és una guerra civil com la que va desmanegar Iugoslàvia, sinó que és una guerra entre dos països que afecta i que pot afectar encara molt més a la Unió Europea, de la qual en formem part d’una manera gairebé indissoluble, i sobretot a Suècia, Finlàndia, Polònia i Romania. Les imatges que envolten el conflicte russo-ucraïnès ens porten a una situació de malson perquè afecten gent que és similar a nosaltres. No gaire lluny de la Seu, d’Andorra, en una població segarrenca de 8.000 habitants, Guissona, hi viuen força més de 1.000 ciutadanes i ciutadans ucraïnesos.
Sentim el que passa al carrer de les poblacions ucraïneses com una cosa molt propera. No volem, però, que els nostres soldats, la nostra joventut, mori per defensar cap pam d’aquell país. Ens preocupem, això sí, sobre què podríem fer, com podríem ajudar. Personalment, penso que hem de fugir de blancs i de negres, de bons i de dolents. Evidentment, el gran parallamps de la maldat, l’encarna el dirigent rus, l’autòcrata Vladímir Putin. Ell atresora la responsabilitat última de l’agressió al poble d’Ucraïna. Per a tots és evident que hagués pogut trobar molts d’altres camins d’actuació. La seva decisió —que ocasionarà un gran bany de sang— l’ha pres sobre una base clara, la potència del seu exèrcit i l’amargor derivada del fet que la dissolta Unió Soviètica no sabés o no pogués conservar la seva influència territorial, el que usant un concepte molt expressiu, podríem dir-ne el seu imperi.
Els ciutadans catalans i espanyols –i molts europeus— tampoc tenim clar si l’OTAN és la institució militar que ens ha de protegir al món actual. Temem que sigui la gran eina militar dels interessos americans, que amb el seu egoisme ha conduït a la incorporació imprudent d’antics països de l’òrbita soviètica— encara que reconeixem que en aquests moments sense l’OTAN, vista la inexistència d’un exèrcit europeu, estaríem tots fent cursets accelerats de tocar la balalaica. Per altra part, la inestabilitat del sistema polític ucraïnès, amb un president que només la guerra ha fet carismàtic, comporta crides a una resistència partisana que pot incrementar el nombre de víctimes i que, com a mínim, produeix una gran preocupació.
El paisatge és d’una tenebrositat d’alt nivell. La ciutadania ens sentim, parlo a través de les meves sensacions personals, impotents. A les xarxes socials trobo innombrables No a la guerra, també gran quantitat d’imprecacions, ben merescudes, contra Vladímir Putin, i una gran quantitat d’imatges dirigides més al nostre cor que al nostre cervell. Els encarregats de propaganda saben molt bé la superior eficàcia política de les emocions pel damunt dels raonaments. I aquí hauríem de fer entrar en joc la nostra consciència, aquella que, en principi , està ben ensinistrada per distingir les accions dolentes de les bones. I això, em pregunto, serveix per alguna cosa, pot ser útil la consciència individual?
Hanna Arendt ens diu: «Per la història del teu país no t’has de sentir culpable, però sí responsable». Posem que el meu país és avui la Unió Europea, Europa; la meva consciència em fa sentir de manera intensa la solidaritat amb els europeus que pateixen. És clar que faig meu el No a la guerra, però voldria anar un xic enllà i dir coses més concretes: dir sí a una Unió Europea políticament unida, amb un exèrcit propi, sí a fer acords comercials amb Ucraïna i Rússia, sí a crear llaços de solidaritat amb tots els països europeus, sí a uns acords de pau que restableixin la legalitat internacional; dir no a la invasió russa d’Ucraïna i a Putin, el seu màxim responsable, dir no a les crides que fa el president Zelenski de resistència numantina, dir no a l’agressivitat d’una OTAN contra tot el que va significar la Rússia de Gorbachov. També m’agradaria apuntar els meus dubtes sobre la conveniència d’emplenar Ucraïna d’armes i d’empobrir el poble rus amb sancions i boicots que no discriminen els culpables dels innocents.
La nostra consciència és una eina complicada, sense valor de canvi, i cal, des de la distància a la maleïda guerra, fer-la compatible amb la tolerància, no beneficiar la promoció d’odis, fer-la generosa amb els ajuts als més vulnerables. I amb el nostre vot, al seu moment, afavorir l’europeisme més decidit i progressista.
