En el proppassat 21 de desembre, dia de Sant Tomàs, dia important dins del calendari del Consell General, la síndica Roser Suñé, en el seu discurs a les conselleres i els consellers, ens adreçava aquestes paraules: «Des d’aquí, m’agradaria compartir amb vosaltres la necessitat, que considero imperiosa, de reflexionar sobre la quantitat de textos i la capacitat que tenen les administracions del país de fer-hi front amb els desplegaments reglamentaris que suposen. Si bé vivim en un món accelerat on sembla que disminuir el ritme esdevé un anacronisme, la discussió dels continguts és la raó de ser d’aquesta seu i el procés ha de ser curós amb els mecanismes escaients que permetin escoltar totes les veus. La bona feina necessita dedicació i recerca, no ho oblidem quan ocupem un escó en aquest hemicicle». A la resta del discurs no va deixar de remarcar com de complexa s’ha tornat la tasca legislativa, alhora que ho lligava, com en les anteriors paraules, amb la capacitat de recerca, diàleg i negociació entre les veus que formen la institució.
La dedicació i la recerca que demana la síndica reclamen un creixement del Consell General. De la mateixa manera que seguirà implícita la discussió de difícil solució sobre la professionalització dels consellers generals, de difícil solució doncs les dues fórmules possibles gaudeixen de virtuts i de defectes. Hom pot creure i reproduir les opinions fàcils i comuns sobre l’exercici polític o bé apropar-se a la realitat de la política al lloc on viu, amb els vicis i bondats que aquesta conté i genera. I ja no parlo només de la institució, la política es pot fer de moltes maneres. Però el que em preocupa avui i aquí és exposar que la política tal qual la coneixem requereix de valoració, i no de devaluació, que és el procés que precisament vivim, víctimes de les espirals populistes. Valorar la política vol dir en primer lloc conèixer, encara que sigui per criticar amb fonament. I valorar la política vol dir adequar una institució a l’alçada de la complexitat del món.
De la mateixa manera que el creixement econòmic d’Andorra va significar un procés de reforma que s’inicià amb la creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany i culminà amb la Constitució –amb la creació del Govern, pel camí–, ara la realitat demana l’eixamplament de l’Estat per tal de poder exercir com a garant del dret, de la democràcia i de la cohesió i emancipació socials. I eixamplar l’Estat a la mida de la realitat socioeconòmica no vol dir multiplicar organismes o textos legals. Ens ho deia la síndica. Precisament, crec que la inflació de texts que hem viscut aquesta legislatura es deu al biaix existent entre institucions i realitat social i econòmica. Cal eixamplar la capacitat de les institucions actuals, cal fer-ho en contexts de crisi i també en contexts d’estabilitat. Capacitat d’anàlisi, de síntesi i de negociació. Això reclamarà fer més gran el Consell General, augmentant els seus recursos econòmics i humans, modificant els seus mecanismes d’administració, creant mecanismes interns de recerca i d’informació. Aquest creixement vindrà acompanyat d’altres canvis en la democràcia andorrana, que ja s’albiren però que encara han de definir-se en termes concrets i en la correlació de forces existents. Valorar la política, diria, passa per adequar uns poders capaços, a l’alçada dels temps.
