Segons les companyies d’assegurances de crèdit i caució, que són les que millor coneixen l’evolució de la morositat, els nivells d’impagament comercial estan creixent de forma alarmant al llarg d’aquest any. Les asseguradores de crèdit han alertat que la mora està condicionada per l’impacte de l’evolució de la pandèmia sobre els fluxos de caixa, les cadenes de producció i l’activitat comercial i els efectes de les mesures extraordinàries d’accés a la liquiditat del teixit empresarial. Les previsions actuals assenyalen que les insolvències a Europa patiran un greu empitjorament al 2020 i la informació rebuda des de diferents fonts confirma el deteriorament dels nivells d’impagament al crèdit comercial, en freqüència i intensitat, per les tensions de tresoreria del teixit productiu.
Les empreses proveïdores de béns i serveis a Europa han d’estar alertes davant els senyals d’insolvència que poden detectar-se si es controla el comportament dels clients. Per exemple, la devolució de mercaderies sense motiu és un dels senyals d’alerta que avisen d’una futura situació d’insolvència. Per aquest motiu, el departament de crèdits elaborarà cada mes un llistat amb els clients que sobrepassin el percentatge de devolucions de mercaderia que tingui previst l’empresa sobre la base dels càlculs estadístics. Quan el percentatge de factures rectificatives per abonaments sobrepassi el límit fixat pel proveïdor, s’investigaran les causes dels abonaments, s’analitzarà al client i si fos necessari es bloquejarà la seva línia de crèdit.
Un altre punt important és que les empreses proveïdores han de millorar la juridicidad de les seves operacions comercials, i en particular, en les operacions transfrontereres. En la pràctica del dia a dia, les empreses admeten dels seus compradors comandes telefòniques o mitjançant les plataformes de màrqueting digital i no exigeixen la signatura i el segell de les ordres de compra o de les comandes per una persona responsable de l’empresa compradora, amb la finalitat d’agilitzar els tràmits i no retardar el trànsit mercantil amb formalitats administratives. No obstant, aquests comportaments són molt arriscats, ja que per al cobrament de les operacions comercials dependrem de la bona fe del client. La llei diu que correspon al creditor la càrrega de provar els fets constitutius del dret que reclama. Aquest fet demostra la necessitat de blindar adequadament les operacions comercials mitjançant la correcta documentació que permeti acreditar el deute, no només davant els tribunals, sinó en gestió amistosa davant el deutor.
El Dret europeu estableix que, en les operacions comercials entre empreses, a partir del moment del lliurament dels productes o prestació del servei, si no existeix disconformitat expressa del client dins el termini legal o convencional, el comprador està obligat al pagament en funció de les condicions pactades o en la llei.
La llei no tolera dilacions excepte si s’han previst al contracte o a la legislació. En cas de retardar-se en l’impagament, el deutor incorre automàticament en mora. La Directiva Europea per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials determina que si el deutor no paga el dia del venciment, automàticament haurà de pagar l’interès fixat al contracte i en el seu defecte el fixat per la llei. No cal contracte previ, avís o intimació per part del deutor per a la meritació de l’interès legal moratori als països de la Unió Europea.
No obstant, els morosos pretenen eludir les seves obligacions de pagament mitjançant alguna d’aquestes tàctiques que a continuació mencionarem. La primera és negar categòricament l’existència del deute; per exemple, afirmant que al creditor no el coneixen de res i, per tant, mai li han comprat mercaderia. La segona és afirmar que no estan legalment obligats al pagament de la factura, al·legant pretextos com que el deute correspon a una altra empresa, que van retornar la mercaderia al proveïdor o que es tracta d’un assumpte que concerneix a un antic soci i que el deute se l’han de reclamar en ell. La tercera és al·legar que mai van rebre la mercaderia facturada. La quarta és presentar disputes comercials respecte al preu, qualitat o quantitat de les mercaderies subministrades.
Val la pena assenyalar que l’Administració de Justícia en tots els països europeus es basa en un fet molt concret: la prova. Un aforisme legal diu: «No n’hi ha prou amb tenir raó, s’ha de poder demostrar»; així doncs, s’ha de poder demostrar amb proves objectives que el creditor té un dret de crèdit enfront el deutor. El Dret Mercantil als països europeus dicta que correspon al creditor la càrrega de provar els fets constitutius del dret de crèdit que reclama i que són bàsicament tres punts: primer, que ha existit una operació mercantil legítima per encàrrec del deutor; segon, que dita operació ha estat realitzada a plena satisfacció de l’interès del deutor, i tercera, que s’ha produït un deute pecuniari cert, legítim, determinat, exigible, líquid i impagat. La llei diu que un cop el creditor ha demostrat l’existència d’un deute, correspon al demandat la prova dels fets que siguin suficients per impedir, extingir o treure força a la reclamació del deute; per exemple, al·legar que hi ha una prescripció extintiva de l’obligació del pagament. Aquests fets demostren la necessitat de tenir la correcta documentació que permeti acreditar el deute, no només davant els tribunals de Justícia, sinó en gestió «amistosa» davant el deutor.
La idea central és que la millor garantia per reclamar un impagat d’una operació comercial és mitjançant una adequada documentació, fet que blindarà jurídicament el dret de cobrament del creditor, evitant excuses i pèrdues de temps. La documentació necessària per reclamar un deute derivat d’un impagament comercial és la que pot acreditar l’encàrrec realitzat per part del client d’un bé o servei al proveïdor, que pugui provar el seu lliurament al comprador i el preu a pagar. Conseqüentment, la documentació més adequada per reclamar judicial o extrajudicialment un impagat és la que acredita l’encàrrec realitzat per part del client d’un bé o servei al proveïdor; aquest document pot ser una ordre de compra, una comanda, un pressupost o una acceptació de l’oferta. Un altre document mercantil bàsic és aquell que prova el lliurament de la mercaderia o la prestació del servei per part del proveïdor a plena satisfacció de l’interès del client com pot ser un albarà de lliurament o una carta de ports. El tercer document és el que determina el preu que ha d’abonar el client i el termini del venciment de pagament; és a dir, un factura. Amb la possessió d’aquests tres documents, és a dir, una comanda, un albarà de lliurament i una factura que estiguin ben complimentats i signats pel client, el creditor veurà reforçat legalment el seu dret de crèdit ja que podrà demostrar l’existència d’un deute. D’aquesta manera, el morós no tindrà cap escapatòria legal per deixar de pagar l’operació comercial. Això és com les tres potes d’un tamboret, si falta una de les potes, l’operació no tindrà estabilitat jurídica i el deutor de mala fe podrà eludir el pagament o aconseguir importants quitacions en el preu.
Ara bé, en les operacions comercials hi ha altres documents importants per demostrar l’existència d’una relació mercantil i d’un deute. Aquests documents mercantils són el contracte i les condicions generals de venda. Per tant, en les relacions comercials s’han d’utilitzar aquesta sèrie de documents, que tenen una gran importància per demostrar l’existència d’una operació comercial i d’una relació contractual. Per mitjà del contracte o de les condicions generals de venda, el creditor podrà exigir el pagament de les factures i en cas d’incompliment podrà acudir als tribunals per reclamar judicialment el compliment de l’obligació amb molt més recolzament legal. No obstant, en moltes empreses els documents mercantils bàsics de les operacions de compravenda no són empleats de la manera adequada o no se’ls atorga la importància que realment tenen. Consegüentment, en cas de reclamació d’un crèdit impagat, el creditor tindrà dificultats per acreditar el seu dret de crèdit, ja que no té la suficient documentació o aquesta presenta defectes jurídics que la fan poc adequada.
Les empreses han de conscienciar-se de la gran importància que té comptar amb un contracte signat pel client. Als països del sud d’Europa tenim la sort de comptar amb un dret mercantil que atorga molta autonomia als empresaris a l’hora de redactar els contractes. La llei concedeix un gran marge de maniobra a les parts contractants a l’hora de redactar les clàusules contractuals. Els contractants poden establir els pactes, clàusules i condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contràries a les normes legals, a la moral, o a l’ordre públic. Conseqüentment, el contracte és la peça clau de l’èxit de les operacions; si reuneix els requisits legalment exigits, el deutor queda obligat a assumir allò pactat, sense possibilitat de fugir d’estudi o fer marxa enrere als acords assumits i obligacions adquirides. Des d’un punt de vista preventiu, el contracte és el document que permet garantir i protegir jurídicament els interessos del creditor; en particular en les operacions de comerç internacional. El deutor s’obliga a complir amb els pactes que del contracte poden derivar-se; com, per exemple, el pagament puntual al venciment de les factures i que, en cas de retard, el deutor haurà d’indemnitzar al creditor abonant els interessos de demora pactats en la clàusula penal. En conseqüència, el contracte és un document molt útil per reclamar el compliment de les obligacions a un client morós. El contracte impedeix que el deutor negui la realitat del deute i facilita les coses perquè el creditor iniciï accions judicials i faci valer el seu legítim dret de crèdit davant els òrgans jurisdiccionals.
