- En aquest 2013 se celebra el centenari de dos escriptors universals: Albert Camus i Salvador Espriu
ANTONI MORELL
ESCRIPTOR
- Foto: noe
CCom publiquen tots els mitjans de comunicació dels països veïns, en aquest 2013, se celebren el centenari de dos grans escriptors, per a mi, universals: Albert Camus i Salvador Espriu. Tan diferents per a tot, i tan semblants pel que fa a la mort, a la realitat, a un cert aïllament.
A Andorra s’ha parlat bastant de Salvador Espriu. D’Albert Camus, no en recordo res escrit. Personalment en sap greu que no es parli de l’autor de L’envers et l’endroit, o que no es rellegeixi el seu Discours de Suède, quan va rebre el Nobel, l’any 1957. No cal citar ni La peste, ni la seva següent, i excepcional obra.
Però, avui, voldria dir que en aquest 2013, també recordem el bicentenari del gran intel·lectual luterà Soren Kierkegaard que va influenciar la filosofia i la teologia dels segles XX i també del XXI, el nostre, pel moment! Vaig llegir Kierkegaard, als anys 60 del segle passat. Influencia tot el pensament -o un cert pensament- del segle XX: Heidegger, Camus, Sartre, Wittgenstein, Jaspers, i també els teòlegs més lúcids del moment: De Lubac, Rahner, von Balthasar.
Penso que les commemoracions no han de ser cops d’ulls nostàlgics, flors de cementiris, cròniques necrològiques, sospirs envers túnels dels temps, recerques d’atmosferes esllanguides, a la manera proustiana, ni cants a paradisos edenístics, sovint enganyosos i com a mínim, fugits.
Sí, però, que valdria la pena, rememorar-los, els importants, com els que he citat, segons la meva opinió modesta, per apropar-nos a una obra literària i filosòfica, de la qual en som fills directes: l’angoixa, en el cas de Kierkegaard; la lluita per la lluita, la moral i l’ètica laiques, en el cas de Camus; el poble, la mort, la terra assumida, malgrat la «desfeta» per a Espriu. Ens ensenyen, penso, aquests autors la dignitat de viure i morir. Com tants i tantes persones, escriptors o no. Però cal recordar-los, oi ?
En definitiva, suggereixo un cop més que el pas del temps a partir d’aquets autors i de molt altres, temps obert, ampli i llarg ens uneix amb un passat no tan llunyà, amb el nostre futur, a partir del nostre present, la qual cosa, avui, no te pas massa credibilitat.
Avui, compta el present (què és?), sense cap mena de consideració pel passat, i menys encara per l’esdevenidor que hauria d’estar en mans dels joves, però, als que, molt de tard en tard, aparentment se’ls escolta. I no massa més! D’ací, recordar Kierkegaard, Camus i Espriu, com a síntesi lúcida de passat, present i esdevenidor, salvades les circumstancies nostres i les d’ells. I tornar-los a llegir, i a escoltar-los, i a reflexionar-los ben entès que no són rampoines ni bestsellers, gràcies a Déu.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
