El cas de Vanessa Mendoza ha portat durant bastants anys cua entre la societat andorrana i altres, com l’espanyola i la francesa. I és que, arran de la denúncia de Govern a l’activista, recordem que Mendoza és la presidenta d’Stop Violències, milers de ciutadans dels veïns del sud van poder veure que passava amb el tema de l’avortament i les desigualtats al Principat. I és que fins i tot TV3 va fer un documental, on Mendoza era la protagonista.
L’activista va ser de les primeres en fer una associació feminista al país (feminista, que no de dones), i des d’ara fa 10 anys lluita per a aconseguir una igualtat entre homes i dones. I està clar que no s’ha obtingut, ni a Andorra ni enlloc. Però un país on l’opinió d’un bisbe, és a dir, de l’església és més important que la d’una gran part de la població té un gran problema. És un país que no escolta a la meitat dels seus ciutadans, i quan elles demanen ajuda (recordem que avortar no és una situació agradable) es mira cap a una altra banda, o pitjor, es culpa a la persona.
I és que en ple 2024, ser mare no és un deure. No és cap obligació, i el sentiment de ser dona no ha de passar tant sí com no per la maternitat. Està clar que pot ser una gran etapa en la vida d’una dona, però en cap cas aquesta etapa ha de ser obligada, tot i que es quedi o no embarassada. Perquè, en ple 2024, molts homes no es faran responsables d’aquest embaràs, i en conseqüència, de l’infant. Qui hauria de pagar les conseqüències en la majoria dels casos és la dona i, senyores i senyors, aquesta és la diferència.
Vanessa Mendoza, doncs, amb les seves accions — i la seva valentia sent la primera — obria moltes portes a una ciutadania que necessitava un referent, i tancava boques a aquella Andorra, sovint no tan moderna, que no volia avançar.
És llavors quan a partir d’altres col·lectius també com poden ser el LGTBIQ+, que també ha sigut silenciat en aquest petit país, ha volgut començar a alçar la veu.
I és que fa anys que organitzen, quasi cada any, una manifestació pels carrers del centre del país cada 28 de juny, dia de l’orgull.
Mendoza ha donat les ales a tots aquells ciutadans i ciutadanes que necessiten dir la seva, ha sigut la veu durant anys del que passava al país i ara és la mateixa ciutadania andorrana la que, per fi, surt al carrer.
Ara que Andorra està patint una situació tan preocupant en qüestió de l’habitatge, ara que, per fi sembla que la majoria d’andorrans i residents han sortit al carrer i per fi Andorra ha viscut dues multitudinàries manifestacions, crec que Mendoza es pot començar a sentir orgullosa d’ella mateixa i de tots els seus veïns. I és que jo si fos ella, avui, després de l’absolució del seu cas per part de la Justícia, a part de dormir tranquil·la, pensaria que quin goig comença a fer Andorra, tan lluitadora per als seus drets. Perquè de fet, només cal fer una mica la vista enrere per veure tot el que estem lluitant, mà amb mà, en qüestions socials.
