El passat octubre de 2024, es va presentar amb gran solemnitat i satisfacció institucional una campanya que, a priori, responia a una necessitat creixent i a una consciència col·lectiva cada vegada més present: el dret a una menstruació digna, sostenible i econòmicament accessible. Amb un lot inicial de 4.000 productes menstruals reutilitzables –calces absorbents i copes menstruals–, es pretenia donar resposta a diverses problemàtiques de caire social, sanitari, ecològic i econòmic. La iniciativa va ser rebuda amb optimisme i, fins i tot, amb cert entusiasme. Tanmateix, sis mesos després, només el 25% dels productes han estat efectivament distribuïts.
Aquest fet convida a la reflexió, no pas des d’una perspectiva crítica o acusadora, sinó des d’una anàlisi constructiva i rigorosa sobre els elements que poden haver condicionat aquest ritme de distribució. Com pot ser que, tot i la voluntat manifesta i els recursos destinats, la major part dels productes segueixin als magatzems de l’administració?
Una de les primeres qüestions que emergeixen és l’eficàcia de la campanya informativa. És plausible pensar que una part significativa de la població simplement desconeix l’existència d’aquesta possibilitat. Si l’objectiu era arribar a un públic ampli, especialment a dones de perfils socials i econòmics vulnerables, cal preguntar-se si els canals utilitzats han estat els adequats, si el missatge ha estat prou clar i inclusiu, i si s’han superat les barreres comunicatives que sovint acompanyen aquest tipus de propostes.
D’altra banda, també cal considerar la dimensió cultural i personal vinculada a l’ús de productes menstruals alternatius. La copa menstrual i les calces absorbents, tot i ser opcions més sostenibles i econòmiques a llarg termini, continuen generant recels entre una part de la població femenina. Ja sigui per desconeixement, per hàbits consolidats, o per tabús persistents, la resistència al canvi pot haver jugat un paper rellevant. En aquest sentit, la informació per si sola pot no ser suficient: caldria incorporar-hi formació, espais de debat, jornades de sensibilització i testimonis reals que ajudin a trencar prejudicis i a normalitzar-ne l’ús.
L’ampliació de l’edat per accedir a aquests productes fins als 55 anys és, certament, un gest encertat, ja que reconeix la diversitat de trajectòries menstruals i la necessitat de garantir l’equitat en l’accés a recursos higiènics. Ara bé, aquesta ampliació hauria d’anar acompanyada d’accions pedagògiques específiques dirigides a dones d’aquestes franges d’edat, moltes de les quals potser no han tingut mai accés a aquests formats ni n’han sentit parlar en entorns pròxims. És aquí on es fa evident la necessitat d’un enfocament integral, que no es limiti a la disponibilitat del producte sinó que en contempli la seva introducció social i cultural.
La qüestió de fons, però, va més enllà de la campanya concreta. Parlem d’un debat sobre el lloc que ocupa la salut menstrual en les polítiques públiques, sobre la sostenibilitat dels hàbits de consum relacionats amb la higiene íntima, i sobre la lluita contra la pobresa menstrual –un concepte que, en certs països, es vincula directament amb l’exclusió social i la desigualtat de gènere. El cost mensual que comporta gestionar la menstruació pot arribar a representar un percentatge elevadíssim del pressupost domèstic en contextos de precarietat. I és precisament aquí on la iniciativa de repartir gratuïtament productes reutilitzables pren tot el seu sentit.
No obstant això, la realitat és tossuda: 3.000 productes continuen esperant, literalment, dins d’un calaix. La paradoxa és que, malgrat la voluntat política i l’existència del recurs, no s’està aconseguint arribar a les destinatàries. És un desajust entre la planificació institucional i la realitat social? És un error de diagnòstic, de difusió, de metodologia? O potser cal una mirada més transversal i comunitària per garantir que aquestes accions no es quedin en la superfície?
El plantejament, lluny de voler esmicolar una bona intenció, vol servir de palanca per a una millora necessària. És en el qüestionament on sovint rau l’oportunitat de créixer, de replantejar estratègies, i de posar les bases d’un model realment transformador. Perquè, en última instància, el veritable èxit d’una campanya no es mesura per les paraules dites en una roda de premsa, sinó per l’impacte tangible que té en la vida de les persones a qui s’adreça.
