La vinyeta d’El Roto a El País de dimecres passat deia: Semblaven més alts, però eren alces. La frase apareixia a sobre del dibuix d’una sabata negra de la qual havia estat treta una alça. Semblaven alts però no ho érem.
Aquesta frase resumeix molt bé la nostra situació econòmica, la nostra i la dels veïns, la de la Unió Europea i la del món occidental. Mai havíem sentit a parlar tant d’economia política. Portem dos anys de complicacions cada vegada més entortolligades i de desconcerts governamentals generals.
Ja s’estan sentint diverses veus que diuen que no podrem mantenir el nivell de vida al qual havíem arribat. ¿Potser perquè era fictici i massa elevat pel que en realitat hi havia darrere?
Probablement els governs havien estirat molt més el braç que la màniga, les empreses privades, també, especialment els bancs, i els consumidors, devoradors de somnis, també. Ens havia agafat una mena de dèria col.lectiva que ens feia pensar que tots podíem arribar a tot i disposar de tot allò que fos, sense analitzar gaire bé les nostres possibilitats econòmiques.
Un dia, quan tot això que ara ha explotat es veia venir, algú em va dir que tots volíem viure com ministres, entenent per ministres persones que guanyaven diners, persones importants, amb influències i poder. Ens havíem begut l’enteniment i començàvem a fer preguntes del tipus per què jo no i el meu veí sí.
I trobàvem respostes que començaven amb un ‘jo també tinc dret a tenir el que vulgui, només faltaria’. I tot s’encaria, però era igual, les coses es podien comprar. Es tractava del capitalisme en ple apogeu, gairebé en estat pur. I vam caure en el parany de pensar que érem alts. Nosaltres volíem tenir tot i més i la voràgine consumista va arribar al nostres fills, als quals compràvem tot el que ens demanaven, volíem sentir-nos bé gastant tot allò que ni tan sols teníem, sense adornar-nos que eren alces el que fèiem servir, autoenganyats com estàvem, creient les mentides que ens presentaven com a veritats i les nostres pròpies mentides.
Tornar enrere no agrada a ningú, però no pocs hauran de dir adéu al Mercedes, al pis, a l’apartament de la platja, a la pujada del sou (si no ens el baixen), a determinades prestacions socials… almenys durant els propers anys. ¿Quants? Ningú ho sap.
Historiador. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
