La notícia del cas de l’auxiliar d’infermeria madrilenya que ha contret la malaltia de l’Ebola està donant la volta al món. La repeteixen a totes hores canals de televisió i s’han fet ressò els principals mitjans digitals. En tots cursa amb tints d’alarma per tractar-se del primer cas registrat a Europa. L’essencial que se sap del cas és que la infermera infectada va formar part de l’equip mèdic que va tractar de salvar la vida al missioner espanyol Manuel García Vell que havia contret el virus a Sierra Leone. Algun error en el protocol de seguretat que regeix els contactes amb els malalts infectats seria l’origen al contagi. Hauria estat el primer error. El segon no marcar un temps de quarantena obligatòria per a totes aquelles persones: metges, infermers, auxiliars, netejadores, fins i tot els pilots militars que van transportar al religiós des de Sierra Leone. El tercer, conseqüència de l’anterior, hauria estat el més greu: permetre que la persona que ha contret la malaltia pogués anar-se’n de vacances. Els especialistes en aquest tipus de malalties infectocontagioses descriuen amb precisió les causes que propicien el contagi i el cicle d’evolució de la malaltia. Encara que la malaltia pot trigar més a declarar-se, les dues primeres setmanes són claus. D’aquí la caució de la quarantena. Quarantena que en el cas que ens ocupa no va ser imposada. Algú haurà de respondre per l’error. Per descomptat, no ho va fer la ministra de Sanitat (Ana Mato) a la improvisada roda de premsa que va convocar dilluns a la tarda. Una roda de premsa, política. Se suposa que destinada a tranquil·litzar el personal però que fet i fet, va provocar l’efecte contrari per la manifesta manca de respostes a algunes de les preguntes lògiques que suscita el cas. «Del que no es pot parlar, cal callar» aconsellava Wittgenstein. El Ministeri de Sanitat havia fet gala de les excel·lències del protocol de seguretat que s’havia seguit a l’Hospital Carlos III quan van ser tractats els dos missioners malalts (fet i fet, morts). No existia risc de contagi, tot estava sota control. D’aquella innecessari verbositat es desprèn la crueltat del moment. Una ministra ja molt tocada políticament per la seva trajectòria i circumstàncies familiars s’enfronta a la petició de dimissió formulada des dels bancs de l’oposició. Vist la proverbial sordesa dels governs que gaudeixen de majoria parlamentària, no sembla que hagi de ser aquest episodi el final polític de la senyora Mato. Així i tot, mantenir-la al capdavant seria un error. Un altre.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
