Deia Borges que la democràcia és l’abús de l’estadística. A Borges li encantaven, a parts iguals, la ironia i el cinisme, i, per això, quan va arribar Perón al poder, una de les primeres decisions que va prendre va ser arrabassar-li el lloc de bibliotecari i nomenar-lo inspector de galliners. El peronisme, i qualsevol forma dictatorial disfressada de nacional socialisme, mai ha tingut sentit de l’humor, i sempre li ha semblat l’humorisme una cosa tan sospitós com revolucionari, el mateix que als comunistes que el jutgen contrarevolucionari i burgès.
Andreu Buenafuente ha estat víctima de l’últim abús de l’estadística, i ha deixat el seu programa de televisió, que no arribava a grans cotes d’audiència per dos factors terribles: l’absència de barroeria i la presència de l’humor intel·ligent. Lamento haver d’afegir el terme «intel·ligent» al d’«humor», la qual cosa és una redundància, però l’abús de l’estadística comença a donar per bo que es consideri humor el convidat del casament de poble que es posa la jaqueta del revés , i el que explica acudits de guàrdia, que et vol encolomar un, vingui o no vingui a tomb.
La societat que anem construint sent una gran afició pels traços gruixuts, i fuig de qualsevol pinzellada fina que estigui associada als matisos. Això vol dir que el quantitatiu s’ha apoderat del qualitatiu, i que el que important és la quantitat. A partir d’aquí l’abús de l’estadística ens proporciona un menú audiovisual on la sal grossa substitueix les espècies, i el tambor fa de violí. El resultat és bastant grinyolant, però l’estadística demostra que no es rebutgen les estridències, sinó que, gaudeixen de les predileccions del públic que és lliure i menteix a l’enquestador, dient-li que es passa el dia observant el badall del lleó de la 2, quan després les estadístiques ens expliquen la veritat. És a dir, ens informen de l’abús.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
