E l que crida l’atenció inicialment en el cas BPA és que la iniciativa no parteix de les autoritats andorranes, ni comunitàries, i ni tan sols espanyoles, sinó de les nord-americanes Financial Crimes Enforcement Network (FinCEN). Segons es filtra en els mitjans la FinCEN considera que Banca Privada d’Andorra, està relacionada amb el blanqueig de capitals procedents del crim organitzat. Sembla ser que la setmana anterior a la crisi, el Govern d’Andorra ja en té coneixement, el dia 10 el FinCEN publica un comunicat ‘sorpresa’ deixant BPA i la plaça andorrana en entredit, arran d’aquests esdeveniments i perquè no es produeixi una fuga massiva de capital de l’entitat segons el propi regulador, l’INAF intervé l’entitat fent gala d’una mala comunicació encomiable, provocant que el Banc d’Espanya intervingui la filial espanyola de BPA en poques hores, quedant-se sense marge de maniobra i perdent la poca sobirania que tenia Andorra en aquest afer (la setmana abans segons algunes fonts consultades el valor només de Banco Madrid era de entre 200 i 300 milions d’euros al mercat).
El primer interrogant és si la intervenció, seguida d’una substitució dels òrgans directius, és la resposta adequada davant d’una acusació, no formal, que se sàpiga per ara, d’actuació il·lícita en matèria de blanqueig. Són realment, per desgràcia, nombrosos els casos en què diferents entitats han estat implicades, i moltes no a títol anecdòtic, en incidents relacionats amb el blanqueig de capitals, però els seus respectius governs han actuat amb cautela i segueixen funcionant amb tota normalitat. Però tot i això, en aquest context, esperonats per una suposada pressió internacional el govern en funcions decideix intervenir, substituir el consell d’administració, i fins i tot decideix ralentitzar l’activitat de les oficines, imposant de facto, un corralito, que si bé en principi ha de ser temporal, no se sap ni per quant de temps serà, ni quines seran les veritables conseqüències del mateix, de moment només podem constatar que la decisió ha provocat fins avui una fugida de capitals i una pèrdua irreparable de confiança en Andorra. Sembla una vegada més que la seguretat jurídica, la certesa en les possibles respostes de l’ordenament i per tant, la confiança en el funcionament del sistema, segueixen estan en entredit.
El segon interrogant que cal plantejar-se, és, si la llei de reestructuració bancaria que es vol entrar d’urgència al Consell, es una llei que s’adapta al Principat d’Andorra o bé un altre cop torna a ser un ‘copiar+pegar’ de la llei Europea o Española? En aquest cas, i si fos així, la intervenció primerenca, la reestructuració i la dissolució, seran els instruments que la nova normativa bancària posaran a disposició de les autoritats, però a Andorra no existeixen alguns dels seus actors principals, Frob, Sareb, etc.. es tindrà en compte? Es crearan de nou? Qui es posarà al capdavant, tenint en compte que les tres persones de l’equip d’intervenció ràpida de l’INAF en aquest cas han estat gent jubilada o pràcticament? Està capacitat el nostre supervisor? o tornarà a ser una llei precipitada i poc reflexionada que desprès no sabrem com aplicar? D’on sortiran els diners per pagar-ho? de la banca, de l’emissió de més deute, de pujar l’IRPF? o potser, sent mal pensat, només servirà per eximir al Govern de la seva responsabilitat i de les possibles reclamacions en tota aquesta crisi? Ahir aquestes reclamacions per danys i perjudicis contra el Banc d’Espanya i la CNMV per mala praxis ja van començar a l’Estat Espanyol per part dels milers de clients afectats per la precipitació en el cas Banco Madrid, la ciutadania es pregunta quin es realment l’autèntic motiu per actuar contra un banc i la seva filial solvents amb tanta precipitació i contundència? Si finalment, la política petita, l’enveja i les baixeses de la condició humana han estat el detonant, les dimissions no s’haurien de fer esperar.
És evident que una situació així genera desconcert no només en l’opinió pública, sinó també en els treballadors i estalviadors directament afectats, que es veuen immersos en un procediment incert que pot desembocar en camins absolutament divergents. BPA era fins el dia 10 d’aquest mes un banc solvent, i no obstant això s’ha endegat un procediment amb vocació de liquidació express. Si realment teníem un banc solvent, i els ràtios publicats pel propi INAF així ho avalaven, el procedent no era intervenir i forçar la liquidació, sinó la supervisió activa i el manteniment de l’entitat amb les cauteles que en cada moment s’haguessin d’adoptar, potser venent els actius forans primer abans d’encendre el paller a casa i òbviament, mentre, depurant les consegüents responsabilitats als que un cop jutjats i no abans siguin trobats culpables d’algun delicte relacionat.
Del que s’ha dit es desprèn que és possible que ens trobem davant d’un d’aquests supòsits en els que paguen justos per pecadors. Cal que les autoritats andorranes donin les explicacions oportunes de quina és la situació en què estem, i quines són les solucions a la mateixa. També cal clarificar si les inversions en accions, en assegurances d’estalvi i altres productes dels clients es trobaran o no es trobaran afectades. Això ho requereix no només la més elemental norma de transparència, sinó també la necessitat de confiança que els ciutadans necessitem tenir en el correcte funcionament del nostre sistema de govern, jurídic i financer.
No sabem si BPA és un banc bo o un banc dolent, però sabem que és un banc en el qual han confiat milers de clients i del que depenen centenars d’empleats, que no es mereixen, ni que s’insinuï en una falta absoluta d’ètica, que formen part d’esquemes mafiosos, ni que se’ls bloquegi parcial o totalment els seus estalvis en un marc d’incertesa i confusió, provocat des del meu punt de vista per aquells que havien d’apagar el foc.
