No sé si només m’ho sembla a mi o si altres persones s’hi han trobat. El fet és que el tracte que em deparen professionals més joves que jo (i no parlo de joves-joves) va cada cop més aparellat d’una condescendència i d’un petit toc paternalista que em grinyola.
És obvi que tot allò relacionat amb el màrqueting i les múltiples branques que se’n deriven —com la venda online, la comunicació o la publicitat, per exemple— solen anar de la mà de persones joves, dinàmiques, xerrameques, un xic inconformistes, potser provocadores i tot. Aquesta imatge és la que sovint porta els clients a confiar els seus projectes a aquest tipus de professionals. I compte, no em sembla pas malament! El cert és que la saba nova sempre és necessària per fer evolucionar qualsevol negoci, com també ho és la capacitat d’escolta i la possibilitat d’aprofitar experiències passades per millorar.
Ara bé, ser jove, dinàmic i provocador tampoc és la garantia d’una feina ben feta i ens trobem casos —malauradament, cada cop més—en què el client paga les conseqüències de no haver comptat amb un equip format de joves però també de vells professionals, arribant a un just equilibri de l’embranzida i la novetat amb l’experiència i el seny.
Quan aquests equips es formen —sortosament, encara tenim molts empresaris que saben allò que millor funciona— és quan afloren aquells frecs dels que parlava abans. Els més joves, amb l’audàcia i la seguretat que els hi dóna la seva trajectòria, veuen i tracten els seus col·laboradors com uns boomers (per a que tothom ho entengui, allò que a la nostra època hauria estat tractar de fòssil o de mamut). El més fàcil i primari és ofendre’s, obviant que tampoc fa tant de temps nosaltres també érem així. Una altra opció és parlar-ne o, millor encara, demostrar que, tot i l’aparença de maduresa, som capaços de parlar el mateix llenguatge, d’il·lusionar-nos per un mateix projecte i de gaudir treballant junts.
No és la meva una visió romàntica, no; també és fruit de la veterania. Sovint el que cal és fer sortir aquests joves d’allò què han après i portar-los de la teoria a la pràctica, acompanyant-los però també escoltant-los. Finalment, és una actitud win-win (tothom hi guanya).
El fet és què els boomers hem passat de la màquina d’escriure manual i després elèctrica a l’ordinador, experimentant entremig amb el minitel; del telèfon analògic al digital i del fix al portàtil; del fax al correu electrònic; dels dossiers en paper als power-point salvaguardats al Cloud; de les xarxes d’antics alumnes al grups de Facebook; dels records privats a la compartició pública de l’Instagram; de càlculs de rendibilitat segons la comptabilitat als basats en Likes, i un llarg etcètera de mutacions a les què ens hem anat adaptant, com a bons boomers que som.
I no, no diré en cap moment que abans s’estava millor, prefereixo reservar la nostàlgia per altres qüestions que les professionals, perquè en això sí que hem millorat i molt. El màrqueting i tot allò que se’n deriva s’ha desenvolupat, fiançat i tecnificat de manera més que solvent. Avui és més una ciència que un conjunt de teories, i aplicar-la ha d’estar en mans també de professionals solvents: aquells que han anat assimilant i integrant totes les seves evolucions a través dels anys, però també aquells més creatius i intuïtius, que un dia seran per a les generacions futures els vells X, Y millenials o Z.
