Periodista
Avui ha nascut la Júlia, la meva nebodeta que encara no conec. I segurament no la coneixeré fins demà perquè la seva mare s’ha passat dues llargues nits de part i està extenuada. Estic contenta perquè ha nascut en diumenge, un bon dia, tradició cristiana obliga, i també perquè si és així, necessitarà tota la sort del món.
La Júlia arriba mentre altres se’n van, en un món que també se’ns escapa. I malgrat que el moment sigui de celebració no em puc estar de pensar en el futur que l’espera. Acostumats com estàvem a viure sense qüestionar-nos gaire perquè al final, sempre anava tot bé. Avui ha nascut la Júlia en un món que amb prou feina reconec.
I ja no es tracta de crisi, es tracta de com l’afrontem perquè aquí com arreu, sembla que les solucions estan exhaurides. Estem a finals de juliol i els carrers i les botigues són buits. Aquí més que enlloc el model no mostra signes de fatiga, sinó que ja agonitza. Calen decisions valentes, cal obrir-se, cal créixer ? Per moments penso que si, que ho tinc molt clar. Però confesso que també enyoro aquell petit país amb menys botigues, menys hotels i restaurants on tothom es guanyava la vida i on els grans grups encara havien de despuntar.
Cal obrir-se però sobretot cal ser més solidaris, els temps que precisament no són els millors, ens exigeixen a tots de rascar-nos la butxaca: els més rics, els no tan rics i també els menys, els treballadors, perquè els nens que venen ara també tinguin una oportunitat. I si cal que estalviem també demanaria que els nostres dirigents prediquessin amb l’exemple que prioritzessin precisament el que ens fa humans en lloc de voler demostrar que encara nedem enmig de l’or.
Bé, aquest és el meu petit homenatge a la petita Júlia que arriba innocent en aquest món que estem desintegrant de moltes maneres. I que malgrat que ens n’adonem som incapaços d’emprendre un nou camí de trencar amb l’esclavitud a la que ens està portant un sistema que ja ha tocat fons.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
