L’altre dia, en una emissora de ràdio, vaig dissentir oberta i frontalment amb un portaveu de Facua, i em consta que algunes de les postures que defensa transcendeixen la defensa del consumidor i són obertament ideològiques. Per exemple, declarar la vaga de consum quan hi ha declarada vaga sindical o ficar-se de ple en el laberint de l’avortament, com si la potencial avortista fos una consumidora de congelats, quan es tracta d’alguna cosa íntima i molt personal. No obstant això, reconec el gran paper aglutinador i de conscienciació que va protagonitzar durant la Dictadura. El que passa és que, arribada la Democràcia, la Política es fa des dels partits polítics, i disfressar la política d’associació és tan frau com aquells que amb tant d’encert denuncia Facua. Després de deixar clar que les meves simpaties actuals no són massa entusiastes, també és necessari opinar que l’amenaça del Ministeri de Sanitat i Consum de tancar Facua, «perquè no s’ajusta a les seves finalitats registrades» és un símptoma del pitjor dels autoritarismes, i entra de ple en les ximpleries contemporànies a les quals alguns polítics no saben renunciar o no poden dissimular. I, de la mateixa manera que discutiré amb Facua quan sostingui ximpleries demagògiques del tipus que aquest Govern va contra els pobres, també criticaré al Govern quan llanci amenaces com la clausura d’una associació de consumidors, la qual cosa m’ha rejovenit, ho reconec, perquè he arribat a creure que jo era molt jove i Franco no s’havia mort.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
