- Els polítics del nostre temps comencen a ser interessants quan es retiren
IAGO ANDREU
Sempre m’ha agradat el ritual que envolta el canvi d’un primer ministre del Regne Unit. M’agrada per l’extraordinària senzillesa: el primer ministre sortint marxa a peu del número 10 de Downing Street, acompanyat exclusivament per la seva família més propera. Downing Street és un carrer amb aires de carreró, de pati del darrere pulcre i ordenat. És un carrer que quasi passa desapercebut des de l’atrafegat Whitehall. Res a veure amb la sumptuositat dels seus veïns: el Parlament i l’abadia de Westminster. Cada cop que hi ha un relleu al número 10, un jaguar de línies simples i elegants s’espera al final de Downing Street. En aquell jaguar vam veure pujar Margaret Thatcher amb llàgrimes als ulls el novembre de 1990, un insípid John Major el maig de 1997, un somrient Tony Blair el juny de 2007… i en aquell mateix Jaguar va marxar dimarts al vespre el primer ministre sortint, Gordon Brown, camí del palau de Buckingham.
Feia cara d’enfadat, amb expressió ombrívola; com sempre. Un primer ministre britànic ha de fer, sempre que sigui possible, cara d’enfadat i de preocupació. Ningú no dubta dels nombrosos encerts de Blair al capdavant del Govern, però en el seu posat sempre hi havia un punt massa desenfadat, perillosament yankee. Quan algú està al capdavant d’un Estat relativament jove pot anar somrient pel món, però quan algú carrega sobre les seves espatlles el pes de la democràcia més antiga del planeta, el mínim que pot fer és estar seriós. Amb Brown va tornar aquella expressió gris i capficada a Downing Street, l’expressió de Winston Churchill i Clement Attlee. Amb David Cameron, em temo, es tornarà a perdre.
El discurs de renúncia de Brown que la BBC va retransmetre en directe dimarts al vespre va ser tot un exemple d’aquest ritual. Era un discurs senzill i sense concessions, acabat amb un “gràcies i adéu”, sense sentimentalismes ni estridències. És cert que en un moment va parlar de la seva dona i els seus fills dient que ara es dedicaria a fer de pare. Allò sobrava: suposo que era una referència suggerida –¿o imposada?– per algun modern assessor de comunicació. Però en línies generals el discurs va estar molt bé. I la declamació va ser impecable. ¡Què bell que és l’anglès –l’anglès de debò, el britànic– quan es parla bé! És lluminós, endreçat, senzill i, per damunt de tot, assertiu i precís. Cap llengua és capaç d’expressar tantes coses en tan poques paraules com l’anglès ben parlat. I Brown va excel.lir en el discurs quan, d’entre tot el que li ha aportat ser primer ministre, va destacar: “He tingut el privilegi d’aprendre molt sobre el millor de la condició humana i també molt sobre les seves debilitats, inclosa la meva”. Hores abans, la corresponsal de TV3 a Londres, Anna Jover, havia fet una magnífica crònica comparant Brown amb un personatge de Shakespeare. Aquesta frase ho corrobora.
L’home que dimarts al vespre davant la porta del número 10 de Downing Street va anunciar que plegava era un home que –per a bé i per a mal– havia seguit el seu destí i només en aquell moment, veient-se al final del camí, començava a comprendre el perquè de tot plegat. Perquè Brown sempre va voler ser primer ministre, amb una passió me- nys ben dissimulada –i per tant més noble– que la del mateix Blair. Va rebre el reconeixement i els elogis com a reeixit ministre del Tresor durant 10 anys. El juny del 2007 va succeir un Blair en hores baixes a qui aleshores superava en popularitat. Va estar a punt de convocar eleccions aquell mateix any: tenia tots els auguris a favor i hauria esclafat qualsevol esperança per a David Cameron. Però va dubtar i va decidir esgotar la legislatura. Havia esperat massa, havia deixat massa cadàvers en el camí per arribar a primer ministre i qualsevol risc –per petit que aquest fos– era del tot inassumible. I aleshores va començar la desfeta: Brown va haver de purgar els excessos de més d’una dècada de laborisme i el daltabaix financer li va demostrar que la seva brillant política econòmica al capdavant del Tresor també tenia ombres.
El Brown de la desfeta ha estat el millor Brown, i la història sabrà valorar-ho així. Va ser capaç de liderar el Regne Unit –i en certa mesura el món– en la lluita contra uns monstres que ell –entre d’altres– havia alimentat durant anys. Un liberal andorrà –liberal d’etiqueta i d’idees, binomi poc freqüent a les Valls– comentava l’altre dia com n’és d’admirable la capacitat de catarsi dels anglosaxons. Després d’anys de perseverança, Brown ha tastat en un mateix mos la recompensa i la catarsi; però mentre la primera és efímera, la segona és eterna. A la tragèdia de Shakespeare, Ricard II diu a Bolingbroke, futur Enric IV, que l’acaba de destronar: “Em pots deslliurar de l’Estat i de la glòria, però no de les meves penes; d’elles encara en sóc rei”.
Com a les tragèdies històriques de Shakespeare, els reis del nostre temps només es fan grans quan declinen, quan ja està tot perdut. Un company em va dir que és normal, que la descompressió que experimenten els ex fa que es puguin expressar amb més llibertat i convicció. Vaig pensar que sí, que és habitual i comprensible. Per això a la Roma republicana el màxim poder estava en mans del Senat, format pels vells que havien estat cònsols i que s’havien retirat de les funcions purament executives. I aquí pensem en l’inevitable cantarella que els actuals cònsols d’Andorra la Vella i Escaldes han escoltat repetides vegades per boca dels padrins de les respectives parròquies: abans d’anar al Consell General s’ha de passar pel Comú i no al revés. No és el mateix, és clar, però va tot pel mateix camí.
Els laboristes britànics van fer bé de no tancar un pacte amb els liberal demòcrates. Ideològicament hauria estat el més natural, però requeria fer sumes impossibles i, després de 13 anys en el poder, hagués estat indigne. En política, com en tantes altres coses, més val una mort digna que una agonia ignominiosa. Més val la dignitat de saber que, malgrat tot, l’home que dimarts va sortir de Downing Street en un jaguar blau és, ara per ara, molt més savi que l’home que va arribar una estona més tard en un jaguar platejat provinent del palau de Buckingham.
http://iagoandreu.blogspot.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
