No t’enganyis: la majoria de les coses que dius voler no les podries sostenir ni una setmana. No perquè no ho mereixis, sinó perquè encara no tens l’estructura interna per aguantar-les. I això és brutal, però és real.
Vols una vida millor, però et comportes igual.
Vols un futur diferent, però repeteixes els mateixos patrons.
Vols abundància, però penses com algú que té por.
Vols amor profund, però encara no saps ni parlar amb tu mateix.
T’ho diré clar: això que desitges et supera.
I aquí està el punt clau que molta gent no vol ni mirar:
Si una cosa no arriba, és perquè tu encara no ets prou sòlid per sostenir-la.
El desig és un mirall cruel. Reflecteix no allò que tens, sinó allò que et falta. És la vida mostrant-te el buit, no la plenitud. I aquest buit és exactament el lloc on has de créixer.
La vida no castiga. La vida calibra. No et dona el que demanes: et dona el que pots gestionar sense enfonsar-te. I si t’ho dona abans d’hora, ho perds.
Perds relacions perquè no estaves preparat per estimar de debò. Perds oportunitats perquè no estaves preparat per comprometre’t.
Perds diners perquè no estaves preparat per administrar-los.
Perds confiança perquè no estaves preparat per ser honest.
Res es perd: s’exposa.
El que et falta no és sort ni connexions.
El que et falta és evolució.
Vols una vida gran? Sigues algú gran.
Vols coses que brillen? Treballa perquè tu també brillis.
Vols resultats extraordinaris? Abandona la versió mediocre de tu mateix.
Desitjar és fàcil.
Transformar-se és una guerra.
Però només els que lluiten arriben a tot allò que la vida guarda per ells.
La pregunta no és “Què vull”.
La pregunta real és:
“Què he d’aprendre, trencar, sanar, superar i reforçar per poder sostenir allò que vull?”
Quan creixis fins aquest punt, veuràs com l’univers deixa de resistir-se i comença a obrir portes. Perquè les coses grans no s’amaguen; simplement esperen que siguis prou gran per portar-les sense caure.
