A Esperanza Aguirre i Juan Carlos Monedero els separa no un món, sinó un sistema planetari sencer, però, ja que «els extremenys es toquen» que diria Muñoz Seca, ambdós conreen l’arrogància i la supèrbia en la seva modalitat hispànica més rància: «¡Vostè no sap qui sóc jo! ¡Vostè no sap amb qui està parlant!», semblen dir-li a la humanitat que els circumda tota l’estona i per qualsevol cosa. I això no sembla fruit únicament d’un afany de notorietat insaciable, revelador d’algun complex la determinació i anàlisi del qual excedeixen les limitacions d’aquesta columna i del que l’escriu, sinó d’aquest cert gen d’energumenisme i intolerància que no ha aconseguit eliminar de nosaltres, els espanyols, la cultura democràtica que no tenim.
En l’acte de conciliació per la querella de Podemos contra Esperanza Aguirre per haver aquesta acusat en repetides ocasions a la formació de finançament il·legal i de connivència amb ETA, es va veure a tots dos en la seva salsa, que és la salsa amb els ingredients principals que ja he assenyalat, arrogància i supèrbia, el fort sabor de la qual lamina les gotes d’ideologia que, com la llimona a la maionesa, porta. La primera, deslligada, reptadora, amenaçadora, buscant ansiosament les càmeres i els micròfons, donant-se samfaina, deixant ben clar que allà estava ella, la privatitzadora, la impertèrrita supervivent d’accidents d’helicòpter i aldarulls asiàtics, l’àcrata milionària i de dretes, la burladora de guàrdies. El segon, titllant d’«argúcia legal» el fet que el jutge li sol·licités el preceptiu i raonable poder notarial que l’identifiqués com a representant de la part acusadora. «És que no sap qui sóc jo, amb el que surto a la tele!», va venir a dir el noi, indignat per aquesta «argúcia» que, simplement, impedeix la suplantació en els procediments judicials.
Aguirre i Monedero, Monedero i Aguirre. La vella i la nova política, la nova i la vella, machihembrant-se al matí plujós. «No sap qui sóc jo!». Els extremenys es toquen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
