És una malaltia mental que la viu un 20% de la població mundial, sigui en primera persona o a través d’algun familiar o conegut. Per tant, està molt present entre nosaltres i segons el seu grau i duració en el temps, perjudica d’una manera o d’una altra l’entorn de la persona afectada. Amb això vull dir que podem parlar d’un estat depressiu quan la persona es troba apàtica o amb idees pessimistes entre 15 i 120 dies, després, la simptomatologia desapareix per si sola i la persona torna al seu estat anterior. És a dir, ha tingut un episodi depressiu pel motiu que sigui: una separació, la pèrdua de la feina, la mort d’un ésser estimat, una lesió física, etc.
En canvi, aquests mateixos motius, també poden provocar una depressió greu i que duri més temps en ser superada. Així doncs, estem veient que tot depèn de la personalitat de cadascun, del nostre estil de vida i, sobretot, de com afrontem els contratemps, donat que la vida és com una muntanya russa. Hi ha dies fantàstics, en els quals tot són bones notícies i experiències agradables, i n’hi ha d’altres que són tot el contrari, estan replets de problemes i desil·lusions. Però, si fem la suma anual, rarament, els negatius superen als positius, o inclús als neutres. Així doncs, podem dir que la vida és agradable o inclús meravellosa, depenent des del vessant que la interpretem.
En canvi, si la nostra manera de viure està enfocada en la negativitat, el pessimisme o som inflexibles a l’hora de modificar els nostres hàbits i costums, el més probable és que siguem de les persones que allarguen el seu estat depressiu i, malauradament, també dels que cronifiquen la malaltia. Ara, explicat això, parlem de la depressió en si mateixa i en les formes de presentar-se, perquè n’hi ha moltes, atesos que no afecta per igual a tothom.
Hi ha qui pateix d’insomni i només pot dormir dues o tres hores diàries, i hi ha qui pateix d’hipersòmnia i dorm la major part del temps, i de la mateixa manera succeeix amb l’estat anímic i el pes corporal. Així doncs, hi ha gent que se sent trista i també hi ha gent que se sent enfadada i no para de queixar-se o enfrontar-se amb tothom, qualsevol cosa o contratemps la irrita. Després, referent al físic, hi ha qui s’engreixa, hi ha qui s’aprima i no necessàriament ha de ser pels canvis alimentaris. Per tant, veient el panorama, pot entendre’s per què és tan difícil de diagnostica,r donat que porta a confusió.
Això sí, el factor comú entre tota la gent és l’apatia, que pot resumir-se en la manca d’energia i d’alegria, però, paral·lelament, les distingeix la manera d’enfrontar-la. Aquesta és la que determina si es queda en un estat depressiu o es cronifica i es converteix en malaltia. Així mateix, el seu origen és provocat per un dèficit del neurotransmissor serotonina en el cervellm i d’aquí que els medicaments antidepressius provoquin el seu augment, donant com a resultat la recuperació de la vitalitat i la regulació de la son.
