Netflix ha aconseguit amb ‘Adolescència’ una cosa poc comuna en el gènere del drama criminal: exposar, amb una cruesa devastadora, la manera en què el sistema judicial tracta els menors que han comès delictes greus. Però més enllà de les sales de judici i les cel·les de detenció, la sèrie ens submergeix en un aspecte encara més inquietant: la lluita interna d’aquests joves, atrapats en un món que els considera adults quan es tracta de castigar, però nens quan es tracta de comprendre’ls.
Al llarg de la sèrie, som testimonis de com el sistema penal s’aplica sense matisos a adolescents, en la sèrie ens trobem amb Jamie Miller, un noi de 13 anys acusat d’assassinar la seva companya d’institut. Però a ‘Adolescència’, la pregunta clau no és si és culpable o innocent, tot i ens ho preguntem en els dos primers episodis, sinó què passa amb un adolescent quan el món decideix que ja no mereix segones oportunitats.
La sèrie, creada per Jack Thorne i Stephen Graham, no només retrata la duresa del procés judicial, sinó que explora amb intel·ligència l’impacte psicològic d’aquest càstig en una ment encara en desenvolupament i que està fracturada pel seu entorn. I és aquí on entra en joc el personatge de la Briony Ariston, la psicòloga encarregada d’avaluar en Jamie. El seu paper, lluny de ser el d’una simple observadora, es converteix en l’eix d’un dels moments més brillants de la sèrie: un duel psicològic en estat pur. Un duel on podem observar com de danyat està en Jamie. Un duel, que en el món real es difícil que es dugui a terme.
Alerta espòiler!
En el tercer episodi, set mesos després de l’assassinat pel qual en Jamie està sent processat, Briony Ariston té la seva última sessió amb ell. L’escena es converteix en un brillant joc de caça, amb un matís important: el caçador es caçat.
El guió d’aquesta escena és impecable. En Jamie oscil·la entre l’encant, la desesperació i la ràbia, tres estats que reflecteixen la seva lluita interna per entendre quin tipus de persona és o en el que s’ha convertit. Hi ha moments en què intenta manipular la Briony, tractant de fer-la dubtar de les seves pròpies conclusions. Però la psicòloga, amb una serenitat inquietant, mai cau en el seu joc.
Deixant de banda el moment més emocionant de la sèrie, el més pertorbador de ‘Adolescència’ és que no se sent com una història de ficció, sinó com un reflex punyent d’una realitat que massa sovint passa desapercebuda. La sèrie exposa sense filtres les contradiccions del sistema judicial juvenil, un mecanisme que en molts països encara no troba l’equilibri entre rehabilitació i càstig, i que sovint es debat entre la necessitat de protegir la societat i la responsabilitat d’oferir als joves infractors una oportunitat real de redempció. Encara què en la sèrie, tot el procés judicial (l’arrest a casa seva, el registre a la comissaria, la entrada al centre de reclusió…) que un principi ens esgarrifa, no deixa de ser impecable, la qual cosa no passa en molts sistemes penitenciaris.
Arreu del món, els menors que cometen delictes greus són tractats amb la mateixa severitat que els adults, sotmesos a processos judicials estrictes que prioritzen la sanció per damunt de la comprensió del context que els ha portat a delinquir. Les condicions de reclusió, en lloc d’afavorir la reinserció, sovint reforcen els patrons de conducta destructius, condemnant aquests adolescents a un cicle de criminalitat del qual és difícil escapar.
Aquesta dicotomia es veu reflectida en casos reals com els dels Estats Units, on milers de joves són jutjats com a adults i compleixen llargues condemnes en presons de màxima seguretat, convivint amb criminals experimentats que esdevenen els seus únics referents. A Europa, tot i que en general hi ha una major aposta per la reinserció, encara hi ha diferències significatives entre països, i en molts casos les eines de suport psicològic i social són insuficients. No es destinen suficients medis. Això es una veritat que escama.
Adolescència’ ens obliga a qüestionar-nos: és realment just condemnar un adolescent a ser definit pel pitjor error de la seva vida? O el sistema hauria de centrar-se més en oferir-los les eines per trencar amb el passat i construir un futur diferent? La sèrie, amb la seva mirada crua i sense concessions, ens recorda que, més enllà de les sentències judicials, el veritable dilema moral rau en com decidim tractar els qui encara estan en procés de convertir-se en adults.
