Fa uns dies, algú em va escriure: “Helena, no puc més amb aquesta persona. Tot el que fa em molesta.”
Vam quedar. Em va explicar la situació amb detall: una companya de feina, comentaris constants, petites actituds, mirades amb desgana. “És que tot el que fa em treu de polleguera”, repetia.
Fins aquí, res nou. Tots hem estat en aquest lloc.
Li vaig fer una pregunta simple: “Què és exactament el que et molesta?”
Va tornar a parlar de l’altra persona. Del que feia, del que deia. En veure que no trobava resposta a la pregunta que acabava de fer-li, vaig insistir: “No… què et molesta a tu?”.
Silenci.
Perquè és molt més fàcil explicar el que fa l’altre, que entendre què et passa a tu.
El nostre cervell està dissenyat per detectar errors. Quan alguna cosa no encaixa amb el que esperes, salta una alarma.
És un disseny útil. Ara bé, si no l’entrenes, et converteix en algú que reacciona a tot. I reaccionar a tot esgota.
No perquè el món sigui especialment difícil, sinó perquè tot “et passa a tu”.
Li vaig fer una altra pregunta: “Imagina que aquesta persona no canvia. Continuarà igual.
Què és el que realment et preocupa?”
Aquesta vegada va trigar. I finalment va dir: “Que em sento petita”. Eureka. Aquí estava.
No eren els comentaris. Ni les actituds, ni les mirades. Era el significat que li estava donant.
Això és el que gairebé ningú vol veure. Perquè mentre el problema està fora, tu no tens responsabilitat. Però tampoc tens control. I aquest és el punt.
Hi ha persones que passen anys intentant que els altres canviïn. Que siguin més fàcils, més respectuosos. És legítim. I alhora és poc estratègic. Perquè depens d’alguna cosa que no controles.
En psicologia, això és viure des d’un locus de control extern: el que passa fora decideix com et sents dins.
L’alternativa és el locus de control intern: no negar el que passa, sinó entrenar què fas tu amb això.
I aquí és on entra al que em dedico. Al fitness mental. El fitness mental no consisteix a eliminar el que et molesta. Consisteix a entrenar la teva resposta. Perquè entendre-ho no és suficient. Saber-ho no canvia res si no ho practiques.
Quan alguna cosa et molesta, tens dues opcions.
La primera és automàtica: reaccionar. Queixar-te, donar-li voltes, confirmar que tens raó.
La segona requereix entrenament: utilitzar-ho com a informació. I això… ho canvia tot. Perquè passes de ser víctima de la situació a observador de la teva pròpia ment.
La diferència és enorme. Dir “quina persona més insuportable” no et dona cap avantatge. En canvi, preguntar-te “per què això m’afecta tant?” t’obre una porta.
No sempre agradable. Però útil. És com que hem associat la incomoditat amb alguna cosa a evitar. Error. La incomoditat és el teu camp d’entrenament. És on pots practicar fer alguna cosa diferent.
Potser és inseguretat.
Potser és una necessitat de validació.
Potser és una expectativa no gestionada.
I si no ho entrenes, continuarà apareixent. Amb persones diferents. En contextos diferents. Però amb la mateixa sensació.
Això és el pilot automàtic. Reaccionar igual, una vegada i una altra, sense adonar-te’n.
El control mental real comença aquí. En el moment en què detectes la reacció (no després, en el moment). I aquí entra l’entrenament mental.
No es tracta de no sentir. Això és impossible. Es tracta de no creure’t tot el que sents al primer moment.
De fer una pausa. Observar. Decidir. Això és entrenar la ment.
Perquè entre el que passa i el que fas hi ha un espai. I en aquest espai hi ha la teva capacitat entrenada de resposta.
La majoria no l’utilitza. Van directes de l’estímul a la reacció. És ràpid. Però és limitant.
Dies després, amb aquesta noia, vam tornar a parlar. La situació era la mateixa. L’altra persona no havia canviat.
Però ella sí.
Ja no interpretava cada comentari com una amenaça. Ja no reaccionava igual.
No perquè fos fàcil. Sinó perquè ho estava entrenant.
Això és el que no es veu. El treball intern. La repetició.
Però és el que marca la diferència.
El que et molesta no sempre és el problema. Sovint és l’origen, una pista, una porta d’entrada a una part de tu que encara no està entrenada.
La pròxima vegada que alguna cosa et molesti, no et quedis només amb el que passa fora. Entrena el (teu) focus.
De fora… cap a dins. I -et proposo- fes-te la pregunta incòmoda: “Què faig jo amb això?”
Potser no t’agradarà la resposta. Però si la mires, deixaràs de reaccionar… i començaràs a decidir.
I això és fitness mental, això és entrenar la teva ment(alitat).
