Com cada any per aquestes dates em permeto dedicar una reflexió al Dia internacional de l’eliminació de la violència contra la dona, un fet que afecta tantes dones i que massa sovint es menysté.
Les dades de l’any 2014, facilitades per l’Agència Europea de Drets Humans, ens diuen que més de 25 milions de dones europees van ser víctimes de violència masclista; 13 milions de ciutadanes van experimentar violència física, 3,7 milions van sofrir violència sexual i 9 milions assetjament sexual.
Tot i que les fórmules per comptabilitzar i analitzar els casos de violència masclista no estan unificades, les dades percentuals de dones de la Unió Europea que han sofert violència física i/o sexual des dels 15 anys d’edat estan encapçalades per Dinamarca (52%), Finlàndia (47%), Suècia (46%), França i Regne Unit (44% cadascun), mentre que Espanya es queda en un 22%. Paradoxalment, els països més castigats per aquest tipus de violència són els del nord d’Europa, que també són els que més inverteixen en programes d’educació per a la igualtat de gènere, tot creant programes d’educació per a la no violència. Encara que resultin alarmants, els experts asseguren que aquestes xifres es corresponen, precisament, amb els països on les polítiques d’igualtat són més efectives perquè allí les persones són més propenses a denunciar i a parlar d’aquestes situacions, mentre que els països on les polítiques no són tan efectives també incideixen en silenciar aquesta xacra.
És difícil de comparar la situació d’Andorra amb la d’altres països, ja que si bé sabem que l’Equip d’Atenció Integral a la Dona Víctima de la Violència de Gènere (EAID) va atendre al llarg del 2014 152 casos de violència en l’àmbit de la parella, desconeixem tots els altres casos de violència masclista que s’han pogut produir en altres àmbits com l’escola, la feina o l’oci.
Si bé sembla absolutament necessari que des dels estaments públics es prenguin mesures per legislar, controlar i sensibilitzar sobre la violència masclista, no deixa de ser menys evident que l’educació no pot ser únicament la responsabilitat de l’Estat o de l’escola, i que les persones tenim un rol fonamental en l’educació per la igualtat, com a pas previ a l’eradicació de la violència.
Més enllà de discussions estèrils sobre el feminisme o el post-feminisme, sobre la violència que també poden patir certs homes o el ja estereotipat tema de les falses denúncies, l’educació en la igualtat és l’únic camí que tenim, no solament per fer un món més just però també per anar cap a un món més pacífic; una idea que hauríem de privilegiar en uns moments en què les desigualtats, les religions i certs interessos econòmics i polítics ens porten a viure cada cop més escenaris d’horror.
Recordem que tots som actors en un món global; parafrasejant una cita de John Kennedy, hem de ser conscients que els que no contribueixen a una revolució pacífica són còmplices d’una revolució violenta.
