A mesura que passen els anys — ara tot just encetem el 2025 —, es fa més evident la complexa evolució d’aquesta part d’Europa en què vivim. Ja no es tracta només del fet de considerar-se andorrà, català o alt pirinenc, sinó d’intentar comprendre les interrelacions socials i econòmiques que, dia a dia, conformen la nostra realitat. Avui, encara n’hi ha que veuen una contraposició d’interessos entre els espais de gran densitat demogràfica, als quals anomenen urbans, i els espais amb poca densitat de població, als quals anomenen rurals.
De fet, la Catalunya actual és un àmbit de prestació de serveis públics i privats, en què l’agricultura i la ramaderia representa el 0,8% de la producció del país; la indústria i la construcció, el 23,6%, i els serveis — comerç, turisme i administració —, el 75,6%. Estem, doncs, globalment, en una societat de serveis fortament relligats entre si. I en aquest esquema català podríem fer una comparativa amb Andorra i considerar-hi completament inserit l’Alt Pirineu i l’Aran.
Si fem una interpretació política d’aquesta realitat, desitgem, fermament, que l’administració pública hi intervingui per aconseguir la diversificació i l’equilibri dels diversos sectors econòmics. Qui és el que no desitja la revitalització del sector primari, de l’agricultura i la ramaderia? Qui és el que no desitja una base industrial que enforteixi l’economia i la creació de llocs de treball? Això és correcte, però, en el millor dels casos, la realitat, sempre tossuda, ens condueix cap aquest 75/80% del sector serveis, i ens indica que és, en aquest nivell de l’economia, on és prioritari diversificar l’activitat. En el cas del nostre marc d’actuació, l’Alt Pirineu i Aran, i tenint en compte la nostra estructura econòmica, la referència és una Catalunya que, en les darreres dècades, ha trencat la divisió tradicional (i tradicionalista) entre rurals i urbans. La Catalunya-Ciutat no és una utopia, sinó una realitat amb greus problemes de funcionament, tant per al medi ambient com per a les grans desigualtats socials.
He de dir que el concepte de Catalunya-Ciutat, per si mateix, em sembla especialment simpàtic i recomanable. M’imagino, potser ingènuament, que significa contemplar un territori ordenat, amb una planificació amable… Allò que Espriu en diria d’una terra habitada per gent neta, noble, culta, rica, desvetllada i feliç… És a dir, un ‘Noucentisme’ progressista! Tot seguit, incloc en el meu escrit tres cites de l’urbanista Oriol Nel·lo: «Els criteris de sostenibilitat ambiental han de ser, al costat dels d’equitat social, la guia de qualsevol acció sobre el territori»; «Els espais oberts han de deixar de ser considerats un espai residual o de reserva de futurs creixements», i «La connexió amb Europa i la resta del món són avui més essencials per al desenvolupament de la societat i l’economia catalana». La idea de la Catalunya-Ciutat, opino, és que el millor de les condicions i de les formes de vida urbana han d’atènyer tot el territori de Catalunya. És una concepció on es flairen els millors aromes de la renovació cultural republicana.
No puc deixar d’exposar que, des de l’Alt Pirineu, la concepció de la Catalunya-Ciutat se’ns presenta com el millor dels vestits fets a mida. La nostra societat muntanyenca, després de les quatre guerres carlines — comptant-hi la Guerra Civil del 1936 — i un procés desordenat de despoblament — difícilment podia ser d’una altra manera —, ha arribat a una situació, en què, per la mateixa estructura econòmica de què disposa, se situa en un moment crucial de cara al futur. Convé que la ciutadania faci el pas per tenir una perspectiva ben elaborada del que som i del que volem ser, amb la formalització d’unes institucions pròpies, sempre com un engranatge més de la Catalunya-Ciutat.
I Andorra? Pensem que aquesta evolució dels «veïns-germans» catalans la pot afectar de manera molt positiva. Aquest articulista opina — és tot el que pot fer — que l’aïllament condemnaria Andorra, i potser als seus veïns immediats, a una malenconia institucional que ajornaria l’arribada a un equilibri social superior. Andorra, un país independent, no és ni ha de ser un barri de la Catalunya-Ciutat, perquè, dins del seu marc constitucional, pot consolidar per al futur una Andorra-Ciutat en l’accepció més humanista del terme.
