Hi ha gestos que no surten als titulars, però que decideixen silenciosament el to d’un any sencer. Un d’aquest és el petó. No qualsevol petó, sinó aquell que tanca l’any que marxa i el que obre l’any que arriba. Dos instants breus, aparentment insignificants, que carreguen una simbologia profunda: qui tens a prop quan el temps és frontera.
L’últim petó de l’any no és només un comiat. És una síntesi. En ell hi viatgen els mesos viscuts, les ferides que han cicatritzat—o no —, les alegries discretes, les absències que encara pesen. És un petó que diu: amb tu he sobreviscut a aquest any. Pot ser un petó d’amor, d’amistat, de família. Pot ser als llavis, a la galta, al front. Però sempre té un valor íntim: reconeix qui ha estat refugi, testimoni o companyia en el camí que s’acaba.
No sempre és la persona idealitzada. A vegades és qui queda. Qui ha resistit. Qui ha sabut quedar-se quan tot empenyia a marxar. I això, en un món que corre i oblida, és un mèrit silenciós.
El primer petó de l’any nou, en canvi, és una promesa. No parla del que hem estat, sinó del que esperem ser. És un gest carregat de futur, encara que no ho sembli. Amb ell, el cos diu abans que les paraules: vull començar amb tu. I aquesta elecció, feta en un segon, revela desitjos profunds.
Hi ha qui rep aquest primer petó amb esperança, com qui obre una finestra. Hi ha qui el rep amb nostàlgia, pensant en qui hauria volgut ser allà. I també hi ha qui no el rep, i en aquest buit descobreix una veritat incòmoda però necessària: que potser aquest any cal començar-lo amb un mateix.
La importància de qui reps l’últim i el primer petó no rau en la tradició ni en la superstició. Rau en la consciència. En adonar-nos que el temps no només passa: ens situa. I en aquests dos punts—el final i l’inici—queda clar qui ocupa un lloc essencial a la nostra vida, encara que durant l’any ho hàgim oblidat.
Potser el veritable desig per a l’any nou no és besar a la persona perfecta, sinó besar amb veritat. Que l’últim petó sigui agraïment, i el primer, intenció. Que siguin sincers. Perquè, al capdavall, la manera com tanquem i obrim els cercles diu molt de com estimem, de com vivim, i de com ens permetem començar de nou.
I ara que el rellotge torna a posar-se a zero, val la pena aturar-se un instant i preguntar-nos: a qui li vas fer l’últim petó de l’any. I a qui li vas donar el primer de l’any?
