Francesc Guillaumet Periodista

«Si no canviessin l’hora, els nens anirien a l’escola de nit i els padrins de les residències s’aixecarien sense llum del dia només entrar al mes de desembre». És l’opinió de mon pare, que no la meva, mentre fem tertúlia sobre el canvi d’hora que ens fan cada any pels volts de Tots Sants. Durant aquest cap de setmana, són diversos els articles de premsa que s’han pogut llegir sobre el tema i sempre s’ha dit (almenys es justifica així) que amb aquest sistema estalviem energia. I encara que fer això (estalviar energia) aquest any cotitzarà en borsa, l’opinió sobre si agrada més o menys aquest horari va per barris i jo penso exactament el contrari del que sosté el meu pare. En conseqüència diré que aquest horari d’ara no m’agrada gens ni mica i que ja tinc ganes que arribi la primavera per revertir la situació.

Mentre redacto aquest article veig alguns comentaris a Twitter que defensen aquesta hora de menys que ens van plantificar la matinada de diumenge. Parlen d’adaptar-nos a l’horari europeu i de sopar a les 19.00 hores com si això fos la màxima mostra de civilitat. Potser perquè jo faig exactament el contrari (sopar de matinada quan arribo a casa del diari) que no puc compartir aquesta manera de pensar. 

És més. Continuo a les xarxes socials i veig gent que diu que a Perpinyà sopen a les 19.00 hores i que se’n van a dormir a les 21.00 hores. Em sembla molt bé, penso, però dels cinc anys que vaig tenir la sort de cobrir la Universitat Catalana d’Estiu com a periodista, els professionals dels mitjans catalans que fèiem vida a Prada de Conflent sopàvem quan acabàvem les nostres cròniques i no era pas a les 19.00 hores, sinó més enllà de les 21.00 o les 21.30 hores. A Prada ho sabien (i als pobles del voltant, com Vilafranca de Conflent, també) perquè no vam tenir mai problemes en què ens servissin el sopar en aquesta hora. 

Però deixo l’estiu, que té vida pròpia, per endinsar-me en els dies d’hivern. En aquells en què pels volts de les 18.00 hores ja és fosc i el fred comença a fer acte de presència. A les terres de Ponent, que no és el mateix que el que passa al Pirineu o al Principat d’Andorra, la boira se’n va senyora de la plana des de finals de desembre fins a finals de gener. La broma, que també es diu així, s’hi posa amb ganes i hi passem molts dies seguits sense veure la llum del sol. Qui defensi que l’horari d’ara, m’agradaria que vingués a viure uns anys a Lleida, Balaguer, Tàrrega, Mollerussa o Artesa de Segre per comprovar que aquest horari, de bo, no en té res. Sense aquest canvi allargaríem almenys la llum del dia fins a les 19.00 hores i en un context com el que us he descrit (amb tota la plana de Ponent coberta pel mantell blanc de la boira) guanyaríem una mica de vida. 

Continuo a Twitter i amb el sopar a les 19.00 hores. I penso. Què ens hem begut l’enteniment? Els països de cultura mediterrània sopem tard i ens n’anem a dormir tard, precisament perquè ens agrada aprofitar la llum del dia quan hi és. És una manera de fer, igual o millor que la que tenen a la Gran Bretanya, Alemanya o als països nòrdics, i no veig el motiu per haver d’assemblar-nos a ells. En tot cas, que intentin assemblar-se ells a nosaltres, que hi ha la mateixa distància des d’un sentit que en un altre. Per tant, no veig cap necessitat d’haver d’entaular-nos a les 19.00 hores. En tot cas, a les 19.00 que bereni qui vulgui, que aquest àpat també està molt estès en la nostra cultura. Pel que fa a mi, doncs, que no m’expliquin sopars de duro perquè continuaré defensant (i escrivint) que en aquests països nostres se sopa tard i que el canvi d’hora no fa més que tocar-nos el botet.

Continuo amb l’hora de sopar i diré que, personalment, només faig una excepció. D’entrada, sopar a les 19.00 hores no m’ho plantejo ni fart de vi. Però de la mateixa manera que he dit que els periodistes que cobríem la Universitat Catalana de Prada de Conflent sopàvem a l’hora que ens venia de gust (al Liceu Renouvier, i per l’alumnat de l’UCE sí que se servia a les 19.00 hores) vaig fer una excepció. El 2014, l’any en què es preparava la consulta sobiranista que va convocar Artur Mas, va ser el darrer que vaig cobrir aquesta cita que servia per inaugurar el curs polític. No hi vaig tornar fins al 2017 i vaig repetir el 2018. En tots dos casos, ja de turista, tot i que saludant l’equip de premsa de l’UCE amb el que vam treballar tan bé. I era allí, a Mosset, un poble que està a uns 20 minuts de Prada, on acceptava sopar més d’hora. Monsieur Eric, que em coneixia personalment i que regentava (vull creure que encara regenta) el restaurant Mas Luganàs, em deixava escurar fins a les 20.30 hores. I ja feia una excepció amb mi. Començava a sopar, per tant, amb llum de dia, una cosa que no faig mai, però per degustar la cuina d’ànec de Monsieur Eric i el vi de banyuls amb la que l’acompanya, valia la pena l’esforç. Ara bé. Com he dit, era l’única excepció. Només en aquest punt de la Catalunya Nord accepto sopar amb llum de dia. Enlloc més.