El període mitjà de cobrament i les necessitats operatives de fons
Cal tenir en compte que tant la morositat com els ajornaments de pagament elevats impostos pels clients ocasionen oneroses càrregues administratives i costos financers a les empreses, especialment a les pimes, les quals han de suportar terminis de pagament excessius que els obliguen a mantenir de forma permanent importants saldos de comptes per cobrar de clients en els seus balanços.
El període mitjà de cobrament (PMC) es defineix com els dies que de mitjana triga una empresa en cobrar dels seus clients. Aquesta ràtio expressada en dies és molt important conèixer-la i controlar-la des del departament financer d’una empresa, ja que en ella es basa la direcció de tresoreria per fer les seves previsions de caixa i el departament de crèdit management per establir els procediments a seguir en la gestió dels comptes per cobrar. No obstant això, també és crucial conèixer-lo a l’hora d’analitzar l’estat financer d’una empresa. Vist des del punt de vista del cicle d’explotació, el PMC és el nombre de dies que transcorre des que l’empresa ven un producte o servei i cobra per part dels seus clients. El període mitjà de cobrament de clients a Espanya se situa en 85 dies per al sector privat i de 71 dies per al sector públic. Ara bé, cal fer notar que el període màxim de pagament establert per part de les administracions públiques és de 30 dies i per al del sector privat és de 60 dies. En canvi, a França el període mitjà de cobrament de clients en el sector privat és de només 47 dies i de 31 dies per al sector públic.
La «sobre-inversió» que les empreses han de mantenir en l’actiu corrent provocada per l’augment dels comptes per cobrar (moltes vegades provocat per un increment del PMC), implica uns increments de les necessitats operatives de fons (NOF) que són generalment sufragats amb finançament bancari a curt termini. Les NOF són les inversions netes necessàries que realitzen les empreses en operacions corrents un cop deduïda el finançament espontàni generat per la pròpia operativa i constitueixen, per tant, un concepte d’actiu, és a dir una inversió.
Per calcular les NOF cal conèixer el període mitjà de maduració de l’empresa, entès com el temps que transcorre entre el pagament als proveïdors per la compra d’existències i el cobrament de les vendes. És a dir, és el nombre de dies que transcorren per recuperar una unitat monetària invertida en el cicle operatiu de l’empresa (compra-fabricació-venda-cobrament), i per tant el que destaca aquest paràmetre és la importància fonamental de controlar el nombre de dies que necessita cada etapa.
Matemàticament, la magnitud de les NOF s’obté en restar a l’actiu corrent operatiu el passiu corrent operatiu. El primer reflecteix el volum total d’inversió mitjana de les partides d’existències en magatzem, deutors o comptes a cobrar i tresoreria mínima operativa, mentre que, el segon s’entén com el finançament obtingut dels passius corrents generats de forma espontània o no negociada, generat per les operacions de l’empresa. Per exemple, per deutes amb proveïdors i subministradors de mercaderies per operacions comercials, deutes amb subministradors de serveis que no tenen la condició estricta de proveïdors o deutes amb Hisenda Pública, creditora per IVA.
Les NOF tenen el seu origen en les decisions d’explotació de l’empresa, en el dia a dia, on conseqüència directa de les polítiques operatives, de manera que si una empresa canvia el seu període de cobrament o el seu període de pagament o modifica la durada del seu procés de producció, els seus NOF també canvien. Per tant, les NOF estan estretament vinculades al cicle d’explotació de l’empresa i recullen el volum necessari de fons per desenvolupar la seva activitat sense que es produeixin desequilibris de tresoreria.
Mantenir unes NOF equilibrades és essencial. En períodes de creixement habitualment el cash-flow generat no és suficient per cobrir els increments de NOF, de manera que les empreses es poden veure obligades a recórrer a altres fonts de finançament, en particular crèdits i préstecs bancaris. Recollint el més important, a major activitat de l’empresa, majors seran les NOF; a major termini de cobrament, majors seran les NOF, de manera que l’evolució de les NOF està lligada a l’evolució de la xifra de negoci i a l’augment o disminució del període mitjà de cobrament.
El credit management participa al costat de la direcció financera a definir l’estratègia de riscos de l’empresa, així com les polítiques de crèdit i cobrament. També concedeix les línies de crèdit i marca els límits de risc per a cada client, realitzant el seguiment del risc en circulació i determina les condicions de pagament. El credit management és responsable del control i gestió dels saldos de clients, supervisant els saldos vençuts i cobrant-los de manera que redueix el volum de l’actiu circulant invertit en comptes de clients, millorant el balanç de l’empresa i incrementant els fluxos financers.
La reducció del realitzable en comptes per cobrar de clients suposa una disminució de les necessitats de finançament i el consegüent estalvi de costos financers. La disminució de les necessitats operatives de fons proporciona una reducció de l’endeutament amb la consegüent minoració del passiu exigible a curt termini. Això es tradueix en una millor qualitat de l’estructura financera de l’empresa. Així mateix, el credit management és el guardià de la rendibilitat de les vendes, controlant que es compleixin les condicions de pagament i evitant els retards en el cobrament de les factures i els impagats. La reducció de l’actiu circulant proporciona una millora en la ràtio rendiment (rendibilitat econòmica de l’empresa o ROA return on assets) de les empreses, ja que s’obté un millor resultat amb els mateixos beneficis gràcies a un menor actiu total. (Rendiment = BAII / Actiu total).
Cal tenir en compte que la morositat i els terminis de pagament excessivament dilatats ocasionen elevades càrregues financeres a les empreses; aquestes han de suportar terminis de pagament molt llargs que els obliguen a mantenir una quantiosa inversió en els seus actius corrents en forma de saldos de comptes per cobrar; inversió molt superior a la mitjana europea el que implica uns increments de les NOF. Les necessitats operatives de fons són tradicionalment sufragades amb finançament bancari a curt termini; és a dir pòlisses de crèdit, descompte d’efectes comercials, factoring, avançament de factures o confirming. En períodes difícils, els diners per finançar els actius corrents s’ha convertit en un bé no només costós sinó també escàs. Conseqüentment les necessitats de finançament de circulant i els costos financers que suporten les empreses espanyoles són molt més grans que els que tenen les d’altres països europeus. Per tant, els seus beneficis minven i la seva rendibilitat disminueix.
Per tant, els costos financers que tenen les empreses augmenten a causa dels terminis de pagament excessivament prolongats i els descomptes sobre vendes per pagament són un dels mecanismes més simples i fàcils d’implementar que permeten a les empreses proveïdores de béns i serveis retallar les seves PMP .