El cap de Govern, Xavier Espot, fa un balanç d’un 2020 marcat per la pandèmia de la Covid-19 i pronostica els projectes que s’impulsaran al llarg del pròxim any des d’una òptica política, però també humana.

–Divendres passat va morir el primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig. Què va suposar per a Andorra?
–Només per citar una de les moltes accions polítiques que va dur a terme, la Constitució no s’entén sense la seva intervenció. Crec que molts andorrans ens podem sentir identificats amb la visió d’Òscar Ribas Reig, una persona que estava per damunt de les diferències polítiques i que sempre aportava una perspectiva àmplia als problemes. Era un humanista amb plantejaments visionaris i de futur. Va ser un gegant, com a persona i com a polític.

–Pel que fa a vostè, ha estat el 2020 l’any més difícil de la seva carrera política?
–Sense embuts puc qualificar el 2020 com l’any més complicat de la meva trajectòria. Passar de ser ministre a cap de Govern suposa un plus de complexitat i de responsabilitat, i si això coincideix amb una pandèmia mundial, a ningú se li escapa que no és gens fàcil de gestionar. Però al mateix temps és un repte; crec que de les dificultats s’extreuen oportunitats i estic convençut que per primera vegada, de cara a l’exterior, Andorra ha quedat com un país pioner i avanguardista en la gestió de la crisi. Fins llavors, se’ns coneixia internacionalment, potser de manera injusta, com un país que viu del marge i al marge, però amb la comunicació que hem fet més enllà de les nostres fronteres hem evidenciat que podem ser un referent. 

–Què ha estat el més dur?
–Humanament i psicològica, sense cap mena de dubte, els moments més durs van ser les primeres setmanes del mes de març perquè hi havia molts aspectes desconeguts i molta incertesa sobre com evolucionaria la pandèmia. Teníem molts dubtes sobre si el nostre sistema sanitari s’arribaria a col·lapsar o, fins i tot, si no podríem atendre tots els malalts en les mateixes condicions. Això ens inquietava enormement, però per sort no va arribar a passar, perquè vam ser molt ambiciosos i molt valents amb les mesures de confinament. Hi ha hagut massa defuncions, però si el seu origen hagués estat la manca d’infraestructura sanitària, en una societat tan petita com la nostra, hauria estat molt pitjor. 

–I en la segona onada?
–Hem passat a un vessant més polític, però també molt dur, perquè és difícil trobar en cada moment el punt d’equilibri. En la primera onada, les decisions eren taxatives i això simplifica la feina política. En canvi ara la presa de decisions es fonamenta en aquest balanç entre la salut dels ciutadans, que és l’interès principal, i l’economia i la preservació dels llocs de treball. 

–Què es podria haver fet millor?
–Sempre tot es pot fer millor. I la principal obligació dels responsables polítics és fer autocrítica i tocar de peus a terra. Segur que si ens endinsem en detalls concrets, hi ha moltes coses que s’haurien pogut fer diferent, però, des de la màxima humilitat, crec que les grans decisions han estat encertades en el seu contingut i en els seus tempos. Gairebé sempre ens hem avançat als països veïns i això fa que, des de la perspectiva sanitària, anem un pas per davant, tant pel bo com pel dolent. 

–Podria donar un exemple concret del que es podria haver fet millor?
–En la implementació d’algunes mesures econòmiques podríem haver estat una mica més reactius, el que hauria anat molt bé al nostre teixit productiu. Però, a vegades, els tempos, sobretot els parlamentaris, no estan adaptats a la immediatesa que requereix una crisi sanitària.

–Durant la pandèmia s’ha posat en dubte el paper dels coprínceps. Quina ha estat la vinculació real?
–No hi estic d’acord, no ho puc compartir. Potser amb el temps podrem explicar com s’ha gestionat tot realment, però ara mateix crec que aquesta crisi ha evidenciat les nostres febleses i fortaleses, i s’ha demostrat que el règim institucional que tenim és un punt fort. Si fóssim una república, de ben segur que no haguéssim obtingut els tractes preferencials que ens va atorgar França en el primer desconfinament, ni hauríem rebut ajuda logística, també per part d’Espanya, com l’aprovisionament de vacunes, material sanitari, ajudes econòmiques que ambdós coprínceps van aportar al fons de solidaritat, etc. Puc garantir que, tot i que el paper del copríncep episcopal és més discret que el del francès, és una persona en la qual jo he trobat suport, consell i ajut efectiu gràcies als seus contactes com a cap d’Estat. No hi ha dubte que Andorra té molta sort de tenir dos coprínceps que representen altres institucions amb una clara influència en els nostres territoris veïns. 

–Com preveu el 2021 i quines són les principals gestions que caldrà fer?
–Serà un any més heterogeni que el passat. Gairebé tot el 2020 haurà discorregut enmig d’una crisi sanitària, amb alts i baixos, però sense mai acabar de veure la llum al final del túnel. El pròxim any crec que serà el de la fi de la crisi sanitària, però segurament els primers mesos siguin molt complicats, amb l’hivern i una sensació social d’esgotament després de tants mesos de restriccions. A més, és possible que la situació sanitària es compliqui enormement durant el mes de gener. Les perspectives a curt termini no són optimistes, però el Govern farà tot el que calgui per ajudar a transitar en aquests moments tan difícils i estic segur que molt aviat començarem a vacunar i a superar la crisi.

–Podrem donar la benvinguda a l’any amb l’obertura de pistes?
–Jo reivindico i defenso la decisió que ja vam prendre fa unes setmanes. Amb les darreres mesures que ha anunciat Catalunya, si haguéssim actuat unilateralment, ara no tindríem visitants ni d’una banda ni de l’altra, perquè França ja va dir que imposaria restriccions als seus ciutadans que anessin a esquiar a l’estranger. També és veritat que Catalunya i l’Aragó potser obren les seves pistes durant les festes de Nadal i això ens situa en una realitat poc equitativa i poc competitiva. El nostre compromís va ser que com a mínim fins a principis de gener les estacions estarien tancades i segurament d’aquí a llavors haurem de posar damunt la taula aquesta decisió i pensar bé què volem fer, una vegada més, trobant l’equilibri entre salut i economia. A vegades cal fer sacrificis per tenir un retorn superior. 

–A Catalunya ja parlen d’una tercera onada. A Andorra, què vindrà abans, la vacuna o la temuda onada?
–Si no som molt responsables i molt cívics durant les festes de Nadal, no tinguem cap dubte que la tercera onada arribarà abans que les vacunes o, en tot cas, les vacunes no arribaran a temps d’impedir-la. És per això que la nostra estratègia de Nadal estableix restriccions que no ens agraden, però que són necessàries i, a més del que digui el Govern, necessitem la col·laboració ciutadana.

–Creu que les ajudes que s’han donat des del Govern a tots els sectors han estat suficients?
–Segurament, de manera individual, hi ha qui creu que no ho han estat, però jo crec que hem de pensar quina és la capacitat financera del nostre Estat. Si sumem tots els ajuts que hem posat en marxa (suspensió temporal dels contractes de treball, reducció de la jornada laboral, crèdits tous, ajuts al lloguer, prestacions als autònoms i per fills a càrrec...) parlem d’un paquet que pot arribar als 400 milions d’euros, equivalent a l’import d’un pressupost anual. És una quantitat enorme per a un país que no té palanques de finançament extern. Crec que l’esforç ha estat ingent amb l’objectiu de mantenir el teixit productiu i salvaguardar els llocs de treballar i ajudar els més vulnerables. El paquet d’ajuts ha estat ampli, transversal, divers i suficient, però és possible que no sempre hagi arribat a casuístiques concretes. 

–Quina és la situació actual dels ERTOs? El Govern ha reconegut que hi ha dificultats a l’hora de pagar-los.
–Hi ha hagut retards perquè estem patint les conseqüències d’un mes de novembre on moltes empreses que havien reincorporat els seus treballadors han hagut de tornar a acollir-se als ERTOs, a causa de la segona onada i de les restriccions a França i Catalunya. La capacitat de gestionar de l’Administració a vegades és limitada, però estem parlant de casos puntuals que s’estan resolent i que ni de bon tros arriben a les dificultats de la primavera. També és important destacar que la CASS i el Departament d’Ocupació i Treball s’han convertit pràcticament en part de l’empresari de molts treballadors i gestionar-ho és una complexitat molt gran. Entenc que qui depèn d’aquesta prestació estigui neguitós, però demano comprensió perquè tot ha estat nou per a tots.

–Tot i aquestes dificultats, pot garantir que tothom acabarà cobrant?
–I tant que sí. Si les dificultats obeeixen únicament a circumstàncies imputables a l’Administració, i les empreses han seguit els tràmits oportuns, tothom cobrarà el seu ERTO.

–Quan la crisi passi, quants diners s’hauran destinat i en quina situació estaran les finances de l’Estat?
–Gràcies a la feina del ministre de Finances, tenim capacitat de retornar tot el deute. Una altra cosa és que per retornar-lo i tornar a la normalitat s’hauran de fer grans esforços i a això obeeixen el nou full de ruta del Govern, l’Horitzó23, que s’ha adaptat a les circumstàncies, i el pressupost que es va aprovar dijous al Consell General. Hem aparcat molts temes que consideràvem prioritaris, però hem preferit apostar per les activitats que tinguin un valor afegit, com l’edifici multifuncional o el nou edifici d’Andorra Telecom. La xifra econòmica final dependrà, en part, de la capacitat de les persones de tornar els crèdits tous.

–De tots els projectes que la pandèmia ha deixat en segon terme, quin s’hauria de reprendre abans?
–Tot allò que fa referència a l’habitatge social. Ja tenim a tràmit parlamentari la llei de creació de l’Institut Nacional de l’Habitatge i del fons publicoprivat al qual des d’Andorra Telecom destinarem 10 milions d’euros. Aquí no estalviem, al contrari, hi posem més diners. En aquests moments, es tracta de prioritzar projectes que permetin el creixement econòmic en els sectors tradicionals, o que atenguin a les necessitats socials, culturals o esportives. 

–En quin punt es troba la reforma de les pensions i la modificació de la llei de la seguretat social?
–Aquest és un altre debat que no es pot posposar ni ajornar una vegada més. És veritat que amb les dificultats econòmiques derivades de la Covid-19 no és el millor moment per plantejar decisions dràstiques al respecte, però no és menys cert que no tenim gaire temps per endavant. Per a nosaltres és una qüestió cabdal pels pròxims tres anys, tot i que som conscients que no es pot dirimir des de la iniciativa exclusiva del Govern, sinó que hi han de participar la resta de grups parlamentaris en un acord polític o pacte d’Estat. Hi estem treballant amb la majoria i ja s’han fet reunions per explicar els estudis actuarials més recents que serveixin per prendre consciència de quina és la realitat de la sostenibilitat del nostre sistema de pensions. Molt aviat també contactarem amb l’oposició per saber si s’hi volen sumar, però, independentment d’això, continuarem treballant per intentar consensuar mesures. Creiem que és una matèria prou sensible com per arribar a solucions conjuntes amb el benentès que hem de saber que caldran sacrificis si volem garantir les pensions futures.

–En quin estat es troba actualment l’acord d’associació?
–Nosaltres no aspirem a ser un Estat membre de la Unió Europea, sinó que ens hi volem associar per pertànyer al mercat interior europeu, un mercat de 500 milions d’habitants i respectat i homologat internacionalment, que suposa haver d’assumir, sense perjudici de les nostres especificitats, les quatre llibertats comunitàries: lliure circulació de persones, lliure circulació de capitals, lliure prestació de serveis i lliure circulació de mercaderies. Això com es materialitza? Amb una part que es negocia multilateralment (Unió Europea-Andorra, Mònaco i San Marino) i una de protocols país, on hi ha les casuístiques concretes. Fins ara, tenim gairebé la totalitat del marc institucional comú i la lliure circulació de mercaderies, i actualment estem negociant la lliure circulació de persones i prestació de serveis. Ens toca decidir què podem assumir i què xoca més amb el nostre ordenament jurídic o amb la nostra realitat i, per tant, necessitem períodes transitoris per adaptar-nos o derogacions, és a dir, línies vermelles que no podem assumir. Tenim un pacte d’Estat amb l’oposició per dur a terme una negociació coordinada, ja que, malgrat que la Constitució diu que qui negocia és el Govern, volem allargar la mà perquè tothom hi formi part.

–Per què és tan important?
–L’acord d’associació no és una fatalitat i la gent ha d’entendre per què. És Andorra que en el seu moment, fa molts anys, demana un marc de relació jurídic estable amb la Unió Europea. Un marc necessari perquè som un enclavament al mig del continent i té tot el sentit que nosaltres aprofundim en aquests mecanismes de relació, més enllà d’un acord duaner beneficiós, però insuficient; un acord de cooperació tan genèric que en aquesta crisi sanitària s’ha evidenciat que la seva efectivitat pràctica és relativa, i un acord monetari útil, però molt específic. 

–Per a la població en general, què suposa tot plegat?
–Que Andorra competeixi amb igualtat de condicions en un dels mercats més pròspers i rics del món. I això segurament serà la clau de volta de la diversificació de la nostra economia, perquè malgrat que tinguem uns beneficis fiscals evidents, una educació envejable, un bon sistemes sanitaris i siguem un dels països més segurs, no tenim la seguretat jurídica que ofereix pertànyer al mercat interior europeu. Estic convençut que quan això passi, es desenvoluparan nous sectors d’activitat de renom i que aportaran prosperitat i riquesa al país.

–Pel que fa específicament a la moratòria del tabac, creu que 10 anys de transició són suficients?
–Jo crec que sí, si Govern i sector agrícola i ramader som capaços de començar la transició ara mateix. Tothom sap que els hàbits de consum del tabac estan canviant, que el consum mundial es redueix cada any entre un 2 i un 3% i, a 30 anys vista, és possible que el tabac acabi desapareixent. Ara bé, si volem mantenir un sector primari al nostre país, i l’hem de mantenir per qüestions econòmiques i d’identitat, hem d’estudiar una reconversió, amb nous cultius menys rendibles, però que suposin un canvi de paradigma. 

–Aquesta reconversió podria passar pel cultiu de cànnabis?
–És una qüestió que està damunt la taula i que tenim l’obligació d’analitzar. Evidentment sabem quines són les línies vermelles, estem parlant sempre de cànnabis terapèutic. Però no hem de fer una obsessió; no podem pensar que ara canviarem el tabac pel cànnabis, sinó que ens pot ajudar en el procés de transició. Hi ha països molt seriosos que han apostat per aquesta opció i nosaltres l’hem d’estudiar, però sense limitar-nos-hi i explorar altres àmbits, com la vinya, la certificació ecològica o la carn de qualitat andorrana. 

–Aquest hivern es preveu que arribin els primers vols a l’Aeroport d’Andorra-La Seu d’Urgell. Està satisfet?
–Sí, perquè això certifica, una vegada més, l’aposta del nostre país i d’Espanya per una infraestructura aeroportuària existent que es troba a poc més de 20 quilòmetres de l’edifici administratiu del Govern i que ja ha superat tots els impediments perquè pugui acollir vols regulars. El que hem de fer ara és posar tots els elements perquè prosperi, però això no vol dir deixar d’analitzar infraestructures equivalents o substitutòries; l’arbre no ens ha d’impedir veure el bosc.