El Museu Carmen Thyssen Andorra va inaugurar ahir al vespre la segona exposició que acollirà quan està a punt de complir el primer any de vida. Es tracta d’Allées et venues, Gauguin i quatre segles de camins en l’art, una reflexió sobre la importància d’aquestes vies de comunicació per a l’art, per a la història i pel creixement personal. Les seves 22 obres amb perles d’autors com Gauguin, Pissarro o Sisley, entre d’altres, es podrà visitar fins al 10 de setembre. «El camí és una metàfora a tres nivells, és el fil conductor d’aquesta exposició en les seves tres facetes. La primera és la històrica, la que va aconseguir que mercaders, soldats i viatgers, entre d’altres, es moguessin d’una banda a l’altra; la segona és la importància de la tridimensionalitat que atorga el camí en la pintura i la tercera, aquest viatge d’anada i tornada més humà cap a la plenitud i el creixement de l’ésser i de l’artista», va explicar el Director del Museu, Guillermo Cervera.

 
La inauguració va comptar amb la presència de la baronessa Thyssen--Bornemisza qui es va mostrar «molt feliç» davant una mostra que va qualificar de «bonica, important i especial». «El meu nebot Guillermo ha estat pensant molt en aquesta exposició i crec que tindrà el mateix èxit o més que l’anterior. N’estic orgullosa, crec que durant aquest any hem avançat molt. La clau de l’èxit és fer les coses bé, amb molta estima i treballant el detall», va afegir. 

La ministra de Cultura, Olga Gelabert, va considerar l’exposició «igual o més atractiva» que l’anterior. «Ens donen moltes opcions, són quatre segles de pintors que parlen sobre camins i és una passejada a través d’aquests segles. És un goig tenir aquesta exposició amb aquest nivell aquí a Andorra», va assegurar. 

L’obra més antiga que acull és Paisatge muntanyós amb venus i Adonis, de Tobias Verhaecht i pintada prop del 1600 (a dalt, número 22) i la més recent, Fi de jornada, de Ramon Sanvinsens, del 1984 (número 19). 

Espai museístic

La distribució de la sala ha canviat força respecte de la mostra anterior, Escenaris, i en aquesta ocasió el visitant descobrirà un espai més compartimentat i no tan diàfan. La primera obra que sorprèn a l’ingrés de l’exposició és Vista de la Carrera de San Jerónimo i el Paseo del Prado, de Jan Van Kessel III (número 12), amb els seus quatre metres de llarg. Curiosament, l’edifici que s’hi veu «és l’actual Museu Carmen Thyssen, a Madrid», informa Guillermo Cervera. Així s’enceta el primer dels cinc períodes que recorre la mostra, el dels mestres antics. Seguidament passem a l’espai del modernisme català, amb les obres d’Urgell (número 21) i Mir (número 13), entre d’altres. Seguidament s’obre la zona de l’Expressionisme alemany, que entrega al Pont de la maresma, de Nolde (número 16) un protagonisme especial. D’ell, el director del Thyssen Andorra en va destacar un traç més gruixut del que era habitual durant l’època.

Simètricament oposat al primer quadre de la visita, trobem el Gauguin que dona nom a la mostra, l’Allées et venues (número 7). «No és que sigui l’obra més important però és la que vertebra l’exposició i és un quadre important perquè va pintar molt pocs durant aquesta època a Martinica. Va suposar un canvi total en la seva manera de pintar, quan va descobrir la vegetació, la llum, el color. És un quadre molt maco, ha estat moltíssims anys amb nosaltres, ja el teníem amb el meu marit, hi convivíem al nostre castell d’Anglaterra i ha acompanyat a la família», va explicar la baronessa. A Gauguin, l’escorten Pissarro (número 17), a l’esquerra i Sisley (número 20).

La sala l’acomiada l’escola americana, de la qual Guillermo Cervera va convidar a fixar-se «en el raig de llum que toca l’arbre» a la pintura Al parc, de William Merritt (número 14), «li dona molt de realisme», va assegurar. Ben a prop hi ha De tornada a casa, de Thomas Hart Benton (número 8), «feta amb una capa molt fina de pintura on el treball del pinzell és molt més reeixit», segons Cervera, qui va explicar l’anècdota de com l’autor havia trobat aquest carro quan circulava amb el seu cotxe. «El govern americà va anomenar aquest grup d’artistes els pintors patriòtics, ja que van copsar paisatges de l’interior dels Estats Units», va assenyalar el director del museu.  Abans d’abandonar la sala, un vers de Machado acomiada al visitant: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar». 

Dones

Com en l’anterior mostra, Escenaris, l’actual només compta amb l’obra d’una pintora, Murnau, de Gabrielle Münter (número 15). «Sembla mentida però hi ha poques dones pintores als segles XIX i XX. Jo sempre he procurat buscar-les. Tenim a Gabrielle Münter aquí que és una pintora vital per a la història de l’art», va reflexionar la baronessa. A més del seu talent, els Cervera van explicar a dues veus com aquesta artista es va jugar la vida durant el període nazi per amagar més de 100 obres d’autors expressionistes com Kandinsky, al seu garatge, quan aquestes corrien el risc de ser destruïdes. «Quan va veure el que estava passant i que es podia mantenir al marge, va aprofitar per amagar-les i aquest detall li dona un protagonisme vital dins de la història recent de la pintura», va detallar Guillermo Cervera.