• Els corredors no són els únics que no dormen. Tots a una, lluiten també la família, els amics, els organitzadors i els voluntaris

Tot pel corredor Jordi Martínez recupera forces a Incles. Foto: ORIOL LLAURADÓ

Montse és la xicota. Mireia, la germana. Jesús, el cunyat. Els tres van d'avituallament en avituallament per estar al costat de Jordi Martínez, el seu heroi. El corredor barceloní arriba passades les 14.00 com a tercer classificat a la Vall d'Incles, amb 76km fets, a més d'una hora dels dos primers. Està cansadíssim, i gairebé no es mou quan seu al terra al costat de les taules que els voluntaris de l'An- dorra Ultra Trail tenen preparades amb begudes i menjar de tot tipus. Immòbil, Mireia li renta les cames amb una tovallola, mentre que Montse li dóna panses, li canvia la beguda, li parla i fa el que ell li diu. "Aquesta ampolla no, l'altra", "Fruita no, gràcies".

Està rebentat, i tot i que el seu cansament no és el d'elles, ni el dels voluntaris ni organitzadors, sí que és semblant. Cap ni un ha dormit des de la mitjanit anterior, ell per córrer, elles per estar amb ell, els altres perquè tot estigui en ordre en els punts de control, i els de més enllà perquè no es capgiri res, tot i la pluja que es perfila a dalt dels cims. Ja hi treballen: "Preparem el refugi de Cabana Sorda". És la veu de Francesc Poujarniscle, un dels caps d'organització, que surt del walkie d'un voluntari.

Els voluntaris, fins al moment lluitant contra el temps lliure amb fotos, amb conversa i bon ambient, es posen alerta amb l'arribada dels corredors. Estan per ell, a la seva disposició. Els primers, els que lluiten per les places de privilegi, tenen la sort de tenir acompanyants com ara Mireia, Montse i Jesús, els quals ho porten tot i saben què vol el seu Jordi, però la gran majoria passa per allà i per la resta d'avituallaments esperant, a més de menjar i beguda, unes bones paraules de la gent que valora el seu esforç.

Més de quatre hores més tard, a la meta, el francès Julien Chorier parla al públic just després de vèncer: "Al principi amb la neu, amb la foscor, fins i tot he relliscat i ho he passat malament, però amb la sortida del sol he vist el paisatge, les muntanyes, i llavors he començat a gaudir". Primer èxit de la cursa aconseguit: fer gaudir. "A Andorra tot és molt dur", declara a la premsa amb un mig somriure Miguel Heras, segon a la meta. Segon objectiu de la competició, més que complert. Mentre ells atenien els mitjans de comunicació, els aficionats i els admiradors --tots--, per la resta de les muntanyes andorranes encara hi havia més de 500 persones corrent, però també centenars de voluntaris i un bon grapat de membres de l'organització, metges, membres de la Creu Roja, Bombers i Policia pendents de qualsevol detall

Avui tot continua, amb el SolidariTrail (09.00, des d'Ordino), amb l'arribada dels últims corredors de l'Ultra i amb els trofeus (13.00). [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.