- Foto: NOE
I mira que em sap greu perquè un tenia posades certes esperances en el canvi, però passen els dies amb un govern nou i excepte l’embafador optimisme del desaparegut ZP, no sembla que les coses canviïn massa. A veure, canviar clar que canvien, però canvien per sorpresa i gairebé a traïció. Estem vivint una espècie de segona part PP de la primera part PSOE.
¿I per què a traïció? Perquè no es pot evitar un somriure quan un destacat membre del partit en el Govern espanyol assegurava fa uns dies molt ufanós que la pujada de l’IRPF «havia agafat a contrapeu i per sorpresa al PSOE». Home, el PSOE no ho sé, però els que de veritat s’han sorprès són els votants del PP i més que es van a sorprendre quan aviat, potser encara no hagi data, Rajoy no tingui més remei que pujar també l’IVA, que mai l’ha descartat, limitant-se a dir que «no està en les nostres previsions», però és que tampoc estava pujar l’IRPF sinó baixar-lo i ja es veu que les previsions van per una vorera i la crua realitat per una altra.
Parlen de les herències i potser tinguin raó, fins i tot accepto –com qui accepta un pop com a animal de companyia– que no tinguessin ni idea de la situació real del nostres comptes; val. El que ja no accepto és que tornem a dir una cosa aquí i la contrària allà, que afirmi alguna cosa el ministre d’Hisenda que després contradigui el d’Economia o declarar a Alemanya que es pot assegurar que es complirà amb el compromís del dèficit perquè després la senyora Soraya hagi de sortir a «matisar» el que s’ha dit per Montoro assegurant que el Govern està molt per la tasca de fer-ho. A veure, contradiccions les justes i molt més si és el mateix president el que ha assumit la ingrata tasca de presidir tot el que afecta l’economia.
I aquesta és una altra, si Rajoy ha decidit coordinar aquest tema i dóna la casualitat que, a més, és el president del Govern, ja està trigant a dirigir-se no només al Congrés sinó a Espanya sencera per explicar l’extraordinari de la situació que obliga a aquestes mesures extraordinàries i quines seran. Ha de explicar-nos la pujada de l’IRPF, el que farà amb la reforma laboral i què passarà amb els bancs i caixes. Al meu aquest silenci em sembla perillós i les contradiccions que es comencen a posar de manifest en el mateix Executiu no ajuden a tranquil·litzar ningú. Seguim en els cent dies de crèdit que no se li poden negar a ningú, però farien bé en vigilar de prop el que fan, el que diuen i com ho diuen no fos cas que la ciutadania torni a tenir aquesta sensació de provisionalitat que vam tenir en el govern del poc enyorat Rodríguez Zapatero.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
