Nascut a Barcelona, des del 1995 viu a Andorra la Vella. Treballa al Joan Brudieu, un dels sis instituts fundats a Catalunya l’any 1933, durant la Segona República, també coneguda com la dels mestres. Quatre generacions si han format. Durant més de 80 anys d’activitat del centre hi han exercit més de 650 professors i hi han estudiat més de 19.000 alumnes. Als anys 60, la Seu era la ciutat de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt universitari. I, actualment, és l’institut més gran del Pirineu i compta amb una àmplia oferta educativa que s’ha anat ampliant i adaptant a la realitat de l’entorn any rere any. El ventall formatiu que ofereix permet cursar estudis d’ESO, Proves anuals per completar ESO, Batxillerat, Formació professional i Orientació acadèmica, entre d’altres. / Per JOSEP ROMERO
–Què recorda de la seva època d’estudiant?
–L’època de joventut, l’època de l’aprenentatge. Anys de construcció dels fonaments del que després ha estat el meu transcórrer vital i professional.
–El fracàs escolar és tan elevat com es diu?
–Existeixen múltiples indicadors que donen dades i que es complementen entre ells. Si es descontextualitzen aquests indicadors o se’n prioritza tan sols un, la lectura de l’èxit / fracàs escolar pot quedar desvirtuada, amb anàlisis interessades i esbiaixades.
–I, en comparació amb la resta de països?
–En comparació amb altres països europeus, les dades catalanes i espanyoles, però, tenen camí a recórrer per tal de millorar. Als instituts i a les escoles, el professorat treballa bé per tal d’afavorir, sens dubte, l’èxit escolar de l’alumnat. És una realitat inqüestionable.
–La legislació actual, fins a quin punt ajuda?
–Els marcs legislatius condicionen el dia a dia del treball a l’aula haurien de ser molt més estables i permanents del que han estat fins al moment, amb uns consensos polítics amples, la qual cosa ajudaria a vertebrar un sistema educatiu més vàlid i eficaç: des de l’aprovació de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE) el 1990, al Regne d’Espanya, s’hi han succeït fins a quatre lleis més, comptant-hi aquesta darrera, la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), l’anomenada Llei Wert, el recorregut de la qual, a hores d’ara, és un dilema i una incògnita.
–Què cal fer per motivar a estudiar?
–En una ‘modernitat líquida’, l’exercici lent de l’estudi esdevé una tasca llarga i costeruda a què tot adolescent ha de saber trobar la satisfacció. No és pas fàcil. Tanmateix les petites metes han de permetre fer les etapes necessàries per tal d’assolir el resultat final. Amb l’empatia necessària i el compromís pertinent, cal saber trobar objectius realistes, útils, coherents, que es puguin compartir. L’entorn, la família, el professorat ha d’ajudar a mantenir amatents les expectatives i no defallir. Malgrat tot, no existeix cap resposta única a la pregunta: n’hi haurà tantes com casuístiques existeixen. I aquesta és, en definitiva, la realitat que es troba diàriament a les aules el professorat i que, amb la seva professionalitat, mira de sortir-se’n satisfactòriament, sempre en benefici de l’alumnat, que, en definitiva, esdevé el centre de la seva acció.
–Fins a quin punt l’ensenyament s’ha adequat al que demana el mercat laboral actual?
–Crec que és un tema en què hi ha molt camí a recórrer. El llibre La Nueva Educación de Ferran Ruiz Tarragó, físic, president del Consell Escolar de Catalunya fins al gener de 2016, dóna moltes pistes i reflexions sobre l’esgotament del model escolar de l’era industrial i la necessitat de transformar el sistema educatiu per tal d’afrontar els reptes de la societat vertiginosa del coneixement en què vivim. En recomano la lectura.
–Ensenyament sí però educació també?
–Segurament que sí. Ara bé, les dues accions, ensenyar i educar, no poden estar circumscrites exclusivament en les escoles i en els instituts.
–Per tant, intervenen altres agents?
–A la societat, cadascun hi té la seva part de responsabilitat en l’exercici de l’ensenyament–aprenentatge i de l’educació dels infants i dels joves. Tothom té la seva quota de responsabilitat i, al cap i a la fi, com diu un famós proverbi africà: Per tal d’educar un nen cal tota la tribu sencera.
–Per què l’obsessió dels pares en què els seus fills facin moltes activitats extraescolars. Potser no s’està fomentant una malsana competitivitat?
–Les activitats extraescolars esdevenen un complement magnífic a l’ensenyament reglat formal sempre i quan es realitzin en la seva justa mesura i en els temps adequats a l’edat de l’infant i del jove. Permeten administrar el temps del lleure i, alhora, permeten descobrir nous camins de formació per als nostres fills. I tot, sempre, des d’una perspectiva que cal seguir aprenent mentre es gaudeix, tot iniciant-se en l’exercici responsable de les obligacions contretes. Més enllà d’aquesta idea, s’entraria en un exercici abusiu del temps dels nostres fills i filles.
–Li interessa la política?
–Les persones, com a ciutadans que som, estem contínuament immersos en política. Segurament en diferents nivells i en diferents propostes. Però, tanmateix, som polítics justament perquè vivim en societat i volem participar en el procés de presa de decisions que s’esdevé en qualsevol grup humà, per petit i minúscul que sigui. Altra cosa és si m’interessa la gran política, la política entesa com a exercici del govern dels estats. I la resposta segueix sent afirmativa.
–Què canviaria de la gran política?
–Les societats avancen gràcies al treball desinteressat i les obligacions i responsabilitats contretes per un seguit de persones en benefici del benestar del grup humà a què pertanyen. Independentment de la ideologia i de les diferències programàtiques en l’exercici de la política, la majoria de persones que es dediquen a la gran política són persones honestes. Encara que sembli ingenu, ho crec obertament. El gran problema és que n’hi ha uns pocs, tot i que sembla que siguin molts, que exerceixen la gran política més en benefici propi i, naturalment, en detriment de la societat. Aquest és el veritable llast de la política, que cal eradicar absolutament. L’acció perniciosa d’aquesta minoria de persones envileix l’exercici responsable de la política de la majoria.
–La proximitat amb Andorra té més avantatges que desavantatges?
–Els veïnatges permeten sinergies estretes de col·laboració i de cooperació. Compartir esdevé tasca primordial que ha de portar avantatges evidents per a la població.
–El Principat i el futur acord d’associació amb la Unió Europea, què en pensa?
–Andorra, com a país, a partir de la seva pròpia especificitat, ha d’acabar de realitzar el tan esperat acord d’associació amb la Unió Europa, com la proposta positiva per garantir-ne el futur, així com per multiplicar amb escreix els avantatges evidents de la proximitat geogràfica..
–Què està llegint actualment?
–Los besos en el pan, d’Almudena Grandes.
–El Pirineu és per a vostè…
–La serralada que uneix territoris: Andorra, Aragó, Catalunya, Euskadi, Gascunya, Llenguadoc, Navarra i Val d’Aran.
–Per quin racó d’Andorra es perdria?
–Els carrerons estrets i les placetes petites del centre històric d’Andorra la Vella.
–I què considera el pitjor de viure al Principat?
–Les cues d’entrada i de sortida. Segons quins dies i segons a quines hores és un veritable enrenou i maldecap que condiciona la quotidianitat.
–Té por a la mort?
–La mort és inevitable, ha d’arribar, però com més tard, millor.
–Creu que després hi ha alguna cosa més?
–Si existeix, cosa que no crec, ningú no n’ha tornat per explicar-nos-ho i, per tant, fer-nos-ho evident i creïble.
