Per què va decidir posar fi al personatge de Ferrariman?
Les primeres setmanes després de l'accident tens molt temps per pensar, per posar les teves idees en ordre. Ho fiques tot en perspectiva: els teus valors, el que t'agrada de la teva vida, el que no... A mi, la veritat, m'agradava molt la vida que portàvem, però sí que vaig tenir molt clar que havia de tallar tot el tema de les xarxes, el Ferrariman i la polèmica. Més que res pel feedback que reps de la gent. Sí, hem rebut molts missatges de suport, molta gent que ens ha animat, però també molts missatges d'odi. T'adones que has creat molts enemics, a vegades només per dir el que penses o per fer vídeos d'humor o polèmics. I no val la pena.
Considero que soc bona persona, tinc bon fons, i mai he volgut fer mal a ningú, però veus que hi ha gent que et desitja el mal. Les animalades que m'han arribat a escriure! Ens desitjaven la mort, que ens empotessin, que ens quedéssim en cadires de rodes... gent que t'ho diu amb noms i cognoms, és una cosa molt bèstia. Veure que, d'alguna forma, he provocat aquest odi em fa pensar que no val la pena. Ara utilitzo les xarxes més per compartir el nostre dia a dia, la nostra recuperació. El feedback que rebo és que estem ajudant i inspirant a molta gent. Gent que també està fotuda, o gent que està bé, però potser ara valora més la seva parella, la seva vida, les petites coses. I em sento molt millor publicant això que no fent vídeos d'humor que moltes vegades la gent no entén.
Com a creador de contingut, és difícil gestionar els comentaris d’odi?
Amb el tipus de contingut que feia abans, sempre buscant la polèmica, l'opinió de la gent m'era igual. El 'hate' que rebia pensava que venia de gent que no entenia el meu contingut o que no m'entenia a mi, o que no comprenia que estava fent un personatge per fer sarcasme. El que feia era amb humor, no era amb la intenció d'ofendre ningú. Quan veus que hi ha gent que no ho entén, moltes vegades em fa que em qüestioni si potser no vaig saber transmetre que el que feia era humor. Potser m'hauria hagut de posar un nas de pallasso per deixar-ho clar.
Si t'importés l'opinió de la gent quan estàs a xarxes, no podries viure. El que sí que no vull és provocar aquest odi cap a mi, de gent que no sap diferenciar. No vull generar aquests sentiments, sobretot després de tot el que ha passat. Llavors, tot el que són temes polèmics, d'humor, o coses així... Mira, fora. M'ho guardo per a mi, per als meus amics, per a la meva parella, per a la gent que ho entengui. I a xarxes, doncs això: publicaré coses que siguin més positives que negatives, coses que siguin més per ajudar la gent que no pas per tocar els nassos.
Es tracta d'un nou enfocament totalment contrari al que potser havíem vist ara del personatge de Ferrariman. Com creu que serà la rebuda del públic?
La veritat és que jo, amb xarxes, mai he tingut cap pla ni res. Sempre ha sigut una cosa que he fet dia a dia, i si hi havia alguna cosa que em feia gràcia, la publicava. Tot era totalment improvisat. Jo no guanyo diners de les xarxes, no són el meu mitjà d’ingressos. Ho faig com un 'hobby', no tinc cap objectiu de guanyar diners amb això. Sempre he pensat que la gent que em segueix, i que em segueix de manera positiva, ho fa perquè dic, o deia, el que penso lliurement, sense dependre d’sponsors, sense preocupar-me si em pagaran o no. Jo puc dir el que vulgui, perquè no tinc ningú que em pagui ni que em limiti.
El contingut que es veu moltes vegades a xarxes està patrocinat o capat, i acaba sent políticament correcte perquè la gent no pot dir el que pensa; si ho fessin, no els pagarien. Jo, en canvi, veig les xarxes d’una altra manera. Les veig com un mitjà d’expressió, per compartir el que sigui: el que sents, el que penses, el que et fa gràcia o el que no.
Ara, potser, he d’aprendre a posar-hi una mica de filtres. Les xarxes, al final, et demostren això: que no pots dir sempre el que penses, perquè no està ben vist. És molt trist, però és la realitat del segle en què vivim. Vivim en un món on abans hi havia censura, i avui en dia no pots dir el que penses perquè la gent s’ho pren malament. La gent té la pell molt fina. Dius alguna cosa, critiques alguna cosa, i tota la gent relacionada amb aquell gremi s’ofusca, s’ofèn, com si els haguessis dit... no sé, qualsevol barbaritat. Hòstia, tots hauríem de poder opinar el que vulguem, no?
Sembla que l'accident ha estat un punt d’inflexió per canviar la seva perspectiva de vida.
Jo crec que una de les conclusions que trec, i que recomano a la gent, és que jo sempre he viscut la vida, li he tret tot el suc i l’he viscut molt intensament. Sempre que m’ha agradat alguna cosa, ho he viscut al màxim: els cotxes, l'aviació, fins i tot la moto d’aigua. Sempre ha estat velocitat, adrenalina, sensacions. També hi ha aquest punt rebel, d’anar contra les normes, contra la llei. Abans, les normes no les respectava tant.
Amb tot això, però, la vida et fa canviar una mica la manera de veure les coses. Comences a tenir més prudència, a buscar la seguretat, i a entendre que, si hi ha unes normes són per conservar aquesta seguretat. Jo no vaig tenir un accident de cotxe, però potser l’hauria pogut tenir, perquè pel ritme de vida que portàvem també m’hagués pogut passar. Sempre que engegava algun motor anava a fons, sempre amb el peu a la planxa. I a mi m’agradava viure així. Però, clar, això té un risc. No pots anar sempre a fons.
Ll’aviació et dona aquesta sensació d’aventura, d’adrenalina, de descobrir noves sensacions. I crec que, a vegades, la vida et demana rebaixar una mica el ritme, i pots gaudir molt amb una altra velocitat, amb calma, sense necessitar provar sempre coses noves. L’aviació és molt maca, però millor la deixo per als pilots de Boeing i avions comercials.
Ara, valoro molt més la vida. Veig el perill quan abans no el veia en res. No penses que et pugui passar alguna cosa i et puguis matar. Ara, de fet, per l'autovia vaig a 120 km/h. És una sensació nova: anar pel carril de la dreta i que t’avancin els cotxes. Començo a fer servir més el retrovisor de l’esquerra. Però m’encanta, perquè torno a gaudir. Vas amb la música, parlant amb la teva parella, gaudint del paisatge.
Creu que trobarà a faltar la sensació de pilotar?
La trobo a faltar cada dia, pràcticament. Ho parlem amb l'Alba: "Hòstia, si no tingués aquesta por, agafaria i tornaria a pilotar". Perquè realment és una cosa que, quan ho has provat, és tan maco… És una nova forma de veure el món. Però, a hores d’ara, tinc molt clar que no. Potser d’aquí dos o tres anys em dona per tornar-m’hi a posar. Tinc la llicència de pilot i, amb unes hores per acostumar-me, podria tornar. Però ho veig molt difícil perquè amb això soc molt tossut, i normalment, quan se’m posa una idea al cap i la tinc tan clara, no hi ha dubtes.
L’aviació ultralleugera són avions que pesen molt poc. I només que hi hagi una mica de vent, són molt inestables, i això és perillós. De fet, les assegurances ja t’ho diuen de seguida: cobrim de tot menys accident d'avioneta, helicòpter i esquí. Per alguna cosa serà, no?
Llavors, el bo que tinc és que m’encanten els cotxes i m’apassionen. Amb un cotxe puc fer pràcticament el mateix que amb un avió, només que amb més temps. Però mira, en comptes d’anar en dues hores, anirem en sis. També podrem portar més maletes. I, al final, deixes una passió per abraçar-ne una altra. Abans, amb l’aviació, ja tenia menys temps per dedicar als cotxes. Tampoc podem tenir tres passions perquè no tenim temps per tot. Aleshores, jo crec que no em costarà perquè, al cap i a la fi, ja tinc coses que m’agraden molt a la vida.
Tot i això, sí que sempre em quedarà la coseta aquella, no? Quan veus passar un avió i penses: "Hòstia, que xulo!". Però, bé, també és una lliçó de vida. No pots tenir-ho tot. Ara m’estic acostumant a una cosa que abans no havia experimentat: sempre havia tingut tot el que volia, tot el que em proposava. I això és molt xulo: poder dir-te "vull ser pilot", treure’t la llicència, comprar-te una avioneta... Jo això ja ho he viscut. Per tant, m’enduc el record, i em quedo amb això.
Quelcom més que vulgui afegir?
Em sento content de fer la primera entrevista per a un mitjà andorrà. Com et vaig comentar, a Andorra estic una mica enemistat amb segons quin tipus de premsa. Ho sento, però també ho he de dir: hi ha un tipus de premsa que no m'agrada gens. M'han demanat entrevistes i els vaig dir que no. Totes les entrevistes que he fet fins ara han estat aquí, a Espanya, però sí que em feia il·lusió fer una entrevista a Andorra, perquè al final és el meu país. Soc andorrà i estic content de poder haver-la fet amb vosaltres, ja que considero que aquest és un mitjà seriós, així que molt satisfet de poder fer una entrevista en català i per a Andorra.
