Va entrar per la porta gran al món literatura, i és que amb la seva primera novel·la –i fins ara l’última– va endur-se el Premi Carlemany pel foment de la lectura 2014. Verònica Sánchez va presentar oficialment ahir al Principat Coses que no podem evitar. Tot i que el protagonista sigui un jove de 17 anys que fa un viatge a l’Àsia on intentarà trobar-se a ell mateix, tots vivim canvis vitals constament i Sánchez reconeix que no té per què ser una novel·la juvenil.
–Què ha canviat després de guanyar el Premi Carlemany?
–Ha sigut tot un procés molt entranyable, sobretot perquè s’ha posat en contacte amb mi gent amb qui feia temps que no en tenia, gent que no conec i que em diu coses boniques de la meva novel·la que de sobte dóna nous sentits a l’obra en els que jo no havia pensat… De sobte te’n adones del poder del lector com a coautor, la novel·la no acaba en el moment en què la deixes anar sinó que el lector amb la seva forma de pensar i els seus moments vitals la completa i se la fa seva, i això és màgic.
–I això li ha de donar més ganes de seguir escrivint.
–Sí! Però tenia la sensació que la història havia de ser escrita i tornaré a escriure, segur, quan torni a tenir alguna cosa a dir. M’he quedat molt buida, molt tranquil·la, en pau.
–Vostè que és professora, com se sent sabent que el jurat del premi podrien ser els seus alumnes?
–Això va ser molt bèstia, com una tornada karmica. A més és el premi per al foment de la lectura i això és el que faig exactament a les meves classes de literatura. Intento que els meus alumnes llegeixin més i millor. Porto set anys avaluant, jutjant i criticant les obres dels meus alumnes que són adolescents i de cop, irònicament, el meu destí com a novel·lista recau en mans d’adolescents!
–Per què el seu viatge a l’Àsia?
–Ens vam conèixer dues persones que teníem aquest projecte en ment i això és molt màgic. Els dos portàvem temps estalviant i teníem molt clar que el volíem fer, el que volíem visitar de cada país. No va ser un viatge típic, va ser com un despertar vital.
–Fins a quin punt hi ha paral·lelismes entre el viatge del protagonista i vostè?
–N’hi ha. De fet, quan em pregunten si és una novel·la juvenil, no sé què contestar perquè és veritat que els protagonistes són joves, però en moments de canvis vitals estem tots. Jo acabo de tenir una filla, i estic començant de zero una vida nova. Els moments de crisi personal alhora són grans oportunitats per seguir creixent, per seguir fent coses noves i per seguir coneixent-te i trobant-te, i els experimentem tots. Vaig aprofitar els escenaris que havia trepitjat per fer un experiment traient un alumne de la seva quotidianitat i de la seva rutina i veure si així aconseguia agafar les regnes de la seva vida d’una vegada.
–Hi ha algun alumne que li hagi dit que no li ha agradat?
–Això passa poc perquè la gent és molt educada! Però sí que hi ha alumnes que en fan una visió molt crítica i és molt maco, perquè és el que els hi ensenyem a l’escola. Si els hi ensenyem a fer servir l’esperit crític però després pretenem que no el facin servir amb nosaltres, seria absurd.
–Algú ha descobert qui és l’alumne?
–De fet, no és ningú en concret! Sí que hi ha coses molt reals, però de molta gent, fins i tot meves de quan era adolescent. No sé que vol dir l’adolescència. Cadascú la porta de maneres molt diferents. M’interessa que la novel·la faci arribar als lectors joves altres lectures. Jo em segueixo sentit més professora que escriptora i m’ho he pres com una eina pedagògica. No sé com tractarà al temps la meva novel·la, si es quedarà com una anècdota, però sí sé que les referències culturals que hi apareixen són clàssics. Si el paper de les meva obra és només portar a la gent cap allà, fantàstic.
–Com veu el problema que hi ha, potser estructural, en quan a l’educació?
–Jo el que intento a la novel·la i a les classes és agafar els alumnes i tibar-los amb coses que tingui la sensació que els connecten amb la vida. No estic inventant res nou. Si els nois veuen que el que fan té alguna vinculació amb la seva vida, aleshores l’aprenentatge passa a formar part del teu codi genètic i això no ho oblides mai més.
–I pel que fa a la lectura?
–Em relaxaria en aquest tema. A la meva novel·la apareixen moltes referències musicals, de pel·lícules, de sèries de televisió… Perquè millor que llegir una mala novel·la, que mirin una bona sèrie. A nivell d’estructura narrativa funcionarà molt millor. Al final, tot és art i cultura.
–Les referències que fa a Dostoyevski, Tolstoi… Creu que han servit?
–Hi ha una cosa que tinc molt estudiada i tampoc dic res de nou, i és que amb els adolescents funcionen molt més les recomanacions en horitzontal que en vertical. Si creem personatges amb els quals es poden sentir identificats, el que els hi pugui ensenyar els personatges de ficció serà més fructífer que el que jo els hi pugui dir. Amb alguns funcionarà i amb els altres no, el camí de l’aprenentatge és una via de doble sentit: l’alumne només aprèn quan està preparat per aprendre. Tu poses la llavor i no saps mai quan pot germinar.
–Prefereix l’ensenyament al periodisme?
–L’educació em sembla un procés més net. M’ho vaig passar bé sent periodista tot i que hi vaig treballar poc. Quan va arribar el moment de decidir vaig veure que la docència parlava molt més de mi. Del que jo sóc i del que m’agrada ser. Em vaig adonar que m’interessava molt més la ficció que la realitat. Ser professor és un mirall emocional, igual que ser mare. Et posa al davant els teus propis fantasmes.
Per Imar Martínez
