L’Àurea Bellera va néixer a Encamp i va estudiar a l’escola francesa. Quant als estudis superiors, va decidir fer lletres a Tolosa, però ho va acabar deixant al cap de dos anys. Posteriorment, es va decidir a estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona (UB) i va començar a desenvolupar les seves habilitats d’escriptura la qual sempre l’ha acompanyat al llarg de la vida.
–Quina és la seva primera publicació?
–L’any 2002 vaig guanyar el premi lauredià de literatura. Aquesta obra es va convertir en la meva primera publicació, els Contes de manairons, de temàtica infantil.
–Què va ser la primera espurna de ‘L’home i el mirall’?
–Fa molts anys vaig escriure un petit relat que vaig deixar aparcat perquè no em sorgien més lletres en aquell moment i, de fet, no em podia imaginar que allò acabaria esdevenint el primer capítol d’aquesta novel·la.
–En quin moment va decidir continuar amb aquell relat que va deixar al calaix?
–El 2015 vaig llegir una obra de l’autor alemany Sebald que tracta la confluència entre memòria i identitat, la qual cosa em va impressionar i em va motivar a continuar allò que vaig començar feia temps.
–En què s’inspira?
–Tot va començar amb un somni. A mi el món oníric sempre m’ha interessat molt a l’hora de crear art i aquí rauen els fonaments de la novel·la. També tracta la reencarnació, però és un recurs que utilitzo a l’hora de destacar l’empatia i la vulnerabilitat individual de l’ésser humà envers el destí col·lectiu. Fragilitat i existencialisme.
–Podria fer cinc cèntims sobre la seva darrera creació?
–Hi ha dues veus, dos plans narratius del present que tenen records del passat. A través d’un viatge assistim a la vida d’un jove jueu de Praga en l’etapa prèvia a l’entrada dels nazis, a mitjans del segle XX, per tant, el context històric també serà condicionant. Els protagonistes s’emmirallen constantment, d’aquí prové el títol de la novel·la.
–Quina va ser la part més difícil d’escriure?
–El desenllaç. Tenia bona part de l’obra escrita i ni jo mateixa sabia com anava a acabar tot plegat, ja que ho anava descobrint a mesura que avançava el relat en el procés creatiu.
–Per què?
–Hi ha molts factors entrelligats que s’han de tenir en compte i, com jo no havia dut a terme cap formació professional dedicada específicament en l’escriptura, calia mirar amb lupa que fos un final plausible i, sobretot, obert.
–Obert a què?
–A la visió del lector. No es tracta d’un final tancat inamovible; no hi ha un punt establert, sinó que permet una lectura oberta en què el lector interpretarà lliurement el desenllaç de la novel·la, la qual cosa també és essencial.
