En l’edició d’ahir publicàvem un primer tast de l’entrevista a una de les persones que encara treballa a Banca Privada d’Andorra i que volia mantenir el seu anonimat. Avui oferim la resta de la trobada que EL PERIÒDIC va mantenir amb ella, en una segona i última edició.
–Com es veu des de dins el fet que els terminis per al banc es van allargant? Per què es va dir que el pas de BPA al banc pont seria en estiu, i d’altres dates que s’estan allargant. Com es viu això quan a més el que es veu és que s’estan ‘tocant’ els treballadors?
–Per nosaltres és inexplicable, perquè si com s’ha dit a nivell oficial que no hi ha dades complertes i tal, i comences a acomiadar… una, o no saps el que estàs fent i per tant estàs sent negligent, o estàs actuant dolosament. I si ja saps l’estructura i el funcionament i no ho estàs dient, estàs enganyant fins i tot els grups parlamentaris, els treballadors, la ciutadania, els clients. Si ja saps el dimensionament, ja saps quins clients passaran, i per què no els hi dius per tranquil·litzar-los?
–Creuen que estan actuant sobre una base que no han fet pública?
–Això seria, del dolent, el menys dolent. Sí, acomiaden perquè ja saben el dimensionament. És que pensar que s’ha dit la veritat en una sessió de control dient que no ho saben i estan procedint a fer acomiadaments, és dramàtic perquè llavors no saben el que estan fent. Per tant, que triï el ciutadà la millor alternativa.
–Tenen la impressió que saber la dimensió del que vindrà topa amb la subhasta pública?
–La sensació general és que se segueix un full de ruta escrit i que no fan cas a res, i per tant van dirigits. Al final s’acabarà veient, i la intuïció ens porta a què això serà el final subhastat o venut a trossos i que no quedarà res de tot això.
–Que es desfarà?
–Sí, que es desfarà. Però això són sensacions, perquè clar, en no donar-te dades, és com es troba la cooperativa, que ha fet a vegades declaracions dient que no se’ls hi dóna resposta. Però és que els clients no tenen resposta, els grups parlamentaris no tenen resposta, les sessions de controls no tenen resposta… ningú en té, de respostes, però ells segueixen un camí. I ara són els acomiadaments.
–Els treballadors, quan volen aquestes respostes, a qui li les demanen? Quina força en tenen, vostès, a l’hora de demanar-les?
–Des de dins, cap. Allà s’està fent el dia a dia, i estem treballant en això amb, per una part, gent molt eufòrica, ja he dit quins són, i per una altra part gent desesperada. Així de clar.
–Com és el dia a dia? Quin és el treball del dia a dia? Perquè qualsevol banc que funciona normalment ja sabem com és, però en el cas de BPA, què es fa?
–El dia a dia és estar molt en el tema KYC (Know your Costumer), clients que treuen diners, consultes i una part de l’activitat típica del banc que continua, però molt minvada.
–També durant el dia a dia estaven els auditors de Pricewaterhousecoopers (PWC). Què en feien?
–La feina no la veiem molt. Estaven en la seva tasca i no hi havia més interactuació que pel fet de trasllat d’expedients, però la veritat és que ningú s’explica aquest desembarcament d’un centenar de persones, júniors, molts júniors. I quan ho posàvem en dubte, amb el pas del temps s’ha demostrat que no va bé, perquè si en un mes es fa una auditoria, com pot ser que en els mesos que porten i el centenar de persones que han portat, que no hagin encara acabat el tema. No ens ho expliquem. I fins i tot a vegades ens neguem a donar-nos explicacions perquè són massa doloroses.
–El que es veu és que s’ha arribat a un punt de desconfiança, que qualsevol cosa que els expliquin no els hi servirà.
–És que si haguessin desembarcat els de PWC i hagués funcionat la cosa en un mes, encara. Però has de pensar que a l’inici es deia, farem els KYCs d’aquesta manera, i es començava a treballar així, però al cap d’una setmana allò no era bo, anaves cap a un altre costat. I la gent donava el màxim, perquè es creia. Caps de setmanes inclosos. Però això no servia de res. Els criteris anaven canviant, i després s’al·legava que això era nou per tots. Sí, però algú havia contractat uns experts, no? I es pagaran molts diners en aquests experts, perquè després ens diguin que és nou per tots? Què vols que et digui, no sé. Porta un arquitecte a que et faci una casa, que vegis que creix torta i que digui que per ell és nou. No hi entraràs a viure. Per tant, la desconfiança és lògica perquè n’hem vist massa.
–Realment, la cooperativa, la gent la veu com una alternativa més possible?
–En aquestes darreres setmanes s’ha vist un increment de l’interès. També pensa que són reaccions lògiques en tot col·lectiu humà. És molt dur acceptar la realitat. Com actua el ser humà?: Si jo no accepto la realitat, igual no es produeix. Això fixat-hi que es dóna en molts col·lectius amb problemes. Però sembla que aquestes setmanes és com si hagués despertat alguna cosa. Igual que els preferentistes. Sembla que han començat a posar-se en contacte. Fa dues setmanes que alguns treballadors ja teníem la inquietud de donar el pas, i ja l’hem donat, i hi ha molta gent que ja pregunta, perquè estan convençuts que hi ha una part que perilla i per tant volen tenir un element de defensa d’aquests diners.
–Però, fins a quin punt és un element de defensa?
–Per aquest tema dels perjudicis. És a dir, si tu causes un perjudicis per optar per la pitjor de les alternatives, o estàs actuant de manera negligent o fins i tot possiblement dolosa. Aquesta via la veiem per defensar-ho per via judicial.
–Es fa difícil creure que la gent que està encarregada de la direcció del futur del banc sigui negligent.
–Bé, però l’altra alternativa és pitjor perquè queda el dolo. Destruir valor i que no tinguis la capacitat de rectificar-la, quan se’t presenta una altra alternativa i fins i tot tècnics aliens a la cooperativa han dit que és una bona solució…
–Quina previsió tenen els treballadors per als pròxims dies o setmanes? Per què ja hem vist que fins fa uns dies estaven encara fent fora gent.
–La previsió està de l’altre costat. Ells sí tenen previsió, i parlo d’ells, l’AREB i altres que els envolten. I nosaltres el que tenim és esperar a veure què passa, perquè no saps si aniràs a treballar i et presentaràs al matí i al cap d’una hora et cridaran i t’acomiadaran, o et diran que fas falta. No ho saps.
–Això deu ser un malviure.
–Efectivament, però hi ha molta sort de la medicació. Hi ha molta gent medicada i per això es va aguantant també. Encara que es negui que hi sigui. Perquè a vegades fa com cosa dir-ho, que et prens pastilles perquè no dorms, perquè sembla que és un signe de debilitat, però allà dins no hi han supermans, sinó ser humans. Després, amb confiança i en confidències et diuen que sort que en tenen amb les pastilles. És com una societat emmalaltida per culpa de, i que vas descobrint que al teu voltant n’hi ha més que no en pensaves.
