La vida de Toni Medina, originari de Vilafranca del Penedès, però resident a Andorra des del 2006, gira al voltant de dos branques professionals i una passió que li travessa el cor des de molt jove. Vinculat al món dels vins i caves com a comercial, es va iniciar a l’hostaleria quan encara no tenia els 18 anys, en l’època que la seva mare regentava un bar. El seu amor per les motos va començar encara abans, veient pel·lícules d’Elvis Presley (quan va descobrir les Harley), James Dean, Marlon Brando, i d’altres icones de les dues rodes com Peter Fonda i Dennis Hopper a Easy rider. De seguida es va adonar que el seu pas per aquest món seria sobre dues rodes, o no seria. I sempre acompanyat pel Rock&Roll.
–Recorda les sensacions de fer una ruta per primera vegada?
–I tant. La moto és llibertat, gaudir del paisatge, és una manera de sentir la vida. I quan ho fas en una Harley, l’experiència passa a una altra dimensió.
–Abans, però en va conduir d’altres.
–Sí. He tingut moltes motos, algunes per treballar, però quan vaig venir a Andorra, va ser quan em vaig comprar la Harley que m’agradava, i no hi té res a veure. Realment és per gaudir de l’experiència de sortir de ruta.
–Què és el que la fa tan especial?
–És un conjunt de coses. La vibració i el so que tenen les Harley enganxen. Només l’escolta ja és especial. I la conducció és una delícia. A vegades he portat algú de paquet a La cantera, un bar motorista de Calafell, i ha arribat súper relaxat, perquè quan vas en una Harley és com si t’haguessin fet un massatge, és terapèutic. Després està el món que s’ha creat al seu voltant: els ambients, la música, l’estètica, etc.
–Surt sol o acompanyat?
–He anat sol, amb parella i en grup. A Andorra hi ha diversos clubs formats per més d’un centenar de membres amb els quals faig rutes i concentracions. No formo part de cap d’ells perquè des de molt jove vaig decidir anar pel meu compte, tot i que són molt oberts i em conviden sempre.
–I on van?
–A vegades anem a Bellver de Cerdanya i fem unes tapes allà; a Puigcerdà o a Bourg-Madame, i ens quedem a dinar; o anem a Calafell i ens passsem per La cantera. També hi ha sortides més llargues, a Alacant, Sòria…, a tota Espanya, i també a França, Alemanya, o Portugal. Jo he arribat a fer de 1.500 kilòmetres. S’ha de tenir en compte que rutes se’n fan moltes. Treballar a l’hostaleria no em permet apuntar-me a totes però n’hi ha cada cap de setmana.
–El bon rotllo que transmeten és real?
–Sí, perquè la gent de la moto és diferent, té una altra mentalitat. Anar en moto relaxa molt, t’ajuda a desconnectar dels problemes. En general és gent molt maca, sempre ens saludem quan ens creuem, hi ha molt companyerisme; si tens un problema a la carretera, sempre s’aturarà un motero a veure si et pot ajudar. Ens cuidem els uns als altres.
–I hi ha postureig?
–Sí. Jo m’adono de seguida. Quan venen a casa em diuen: ‘Ostres, tu ets autèntic’ (riu), i al·lucinen una mica perquè veuen que no és una moda, és la meva vida.
–Encara continua sent un món més aviat d’homes?
–No, de fet hi ha clubs només per a dones, i en els que jo em moc hi ha tant moteres com parelles mixtes.
–És difícil ser parella d’un motero si no t’agraden les motos?
–Jo n’he tingut que no eren moteres, però és difícil, perquè és un estil de vida i m’agrada compartir-ho. Per a mi totes dues serien importants. La meva Harley forma part de mi, la tinc impecable, i la cuido tant com la parella, quan en tinc. A la vida, si cuides les coses, duren, encara que hi ha gent que no ho entén.
