Al Periòdic d’Andorra, hem volgut conversar i analitzar amb Toni Martí ex cap de govern andorrà, l’escenari estatal actual, el context preelectoral, els reptes de futur que haurà d’afrontar el país en els propers anys, i les seves opinions clares i honestes respecte els temes més delicats o polèmics d’aquesta última legislatura. Parlar amb l’exmandatari és tota una lliçó de política nacional que de ben segur no deixa indiferent a ningú. Sense pels a la llengua, i amb la llibertat que atorga no forma part de cap estament institucional, diu el que pensa amb tota franquesa i independència.
–A què es dedica en aquests moments?
–Soc arquitecte de professió i per tant he hagut que tornar a refer el meu despatx d’arquitectura i aquesta és la meva ocupació principal actualment.
–Li agradaria tornar a la política activa?
–No, perquè penso que un dirigent ha de saber quan ja no és el seu moment, aviat compliré els 60 anys. He tingut la sort i l’honor d’haver estat escollit set vegades, tres cops com a conseller general, dos com a cònsol i dos més com a cap de Govern, i amb els meus encerts i desencerts arriba un punt que has de deixar pas. No és tan una elecció personal del que tu creguis, sinó que és de sentit comú; quan un ha arribat a ser cap de Govern en dues legislatures tornar a intentar-ho em semblaria fora de qualsevol lògica raonable. A més, ja ho he comentat en reiterades ocasions, hi ha vida més enllà de la política, i és la vida que vull viure. No aspiro a tenir cap càrrec públic, segueixo amb interès el que passa políticament, però la meva decisió és inequívoca.
–Què opina del panorama polític actual?
–La conjuntura va variant. A la meva època inicialment havia militat en el partit de Liberals, que vaig abandonar per presentar-me com a cònsol amb un grup independent, i amb posterioritat vaig fundar amb altres persones Demòcrates per Andorra (DA). Per tant, l’ambient actual me’l miro amb una certa paradoxa des del punt de vista que el nostre partit va tenir la sort d’obtenir dues majories absolutes. Avui dia és temps de pactes abans dels comicis, això va començar a les últimes eleccions al Consell General amb l’acord que va haver-hi entre la formació socialdemòcrata i els liberals, i ara ho fa gairebé tothom. Entenc que aquest fenomen pot comportar certa confusió als ciutadans, però crec que depèn dels partits polítics explicar-ho correctament. La proliferació de forces fa difícil que es puguin donar novament amplis consensos entorn a una única formació, per la qual cosa les aliances seran imprescindibles.
–Com és la seva relació amb el seu successor, Xavier Espot?
És un amic. Precisament aquest dimarts hem esmorzat junts, però feia molt de temps que no parlàvem, i ho comprenc, perquè ell no ha d’estar supeditat en absolut al meu criteri ni als pronunciaments que jo li pugui expressar. Quan ens veiem que no és massa sovint, li faig les meves reflexions de forma molt sincera, perquè hem col·laborat durant anys al govern plegats, per tant diria que és una bona relació tot i que no sigui constant, la qual cosa em sembla que és sa que sigui així.
–Vostè no era partidari del pacte amb els liberals. Com avalua aquesta legislatura amb el govern de coalició?
–És veritat, personalment no n’era partidari, però és una postura més davant de moltes que són diverses i plurals. És cert que el Sr. Espot pensa que els governs de coalició funcionen, i la realitat és que des de la perspectiva de l’estabilitat institucional ha resultat. Pel que fa a l’avaluació, penso que aquesta legislatura ha quedat dividida en dues parts: els dos primers anys, el govern com tots els estats, ha fet gairebé les mateixes polítiques i enfocat tots els esforços a solucionar la crisi sanitària de la pandèmia, que no ha estat un problema local, sinó internacional, i per tant, les mesures que es van adoptar van ser globals i pràcticament idèntiques arreu. Crec que en aquest sentit, l’executiu va fer una bona gestió, però també s’han gastat molts diners, tots els països occidentals s’han endeutat moltíssim, i més d’hora o més tard s’haurà d’aplicar una política de contenció que prioritzi de forma molt important la correcta gestió dels diners públics, perquè l’administració, davant una situació d’emergència, ha hagut de contraure un deute que s’haurà de tornar i els recursos són els que són.
La segona part de la legislatura és conseqüència de la primera, i el que s’ha fet ha estat destinar molt capital públic per reactivar el teixit econòmic, i aquest ha estat un procediment mimètic que han dut a terme en general tots els territoris, siguin del color que siguin. Si no es vol pujar la pressió fiscal al Principat, s’haurà de ser molt curós a l’hora de triar les preferències en inversió, perquè no hi haurà polítiques per dir que sí a tot.
–Al 2019 es va donar de baixa de Demòcrates i ara és simpatitzant. Donarà un cop de mà en la campanya d’alguna manera?
–No faré campanya de forma activa com els últims 40 anys. Un ja comença a tenir una edat i no em pertoca estar a primera línia ni picar a les portes, això li correspon als que es presenten i a la militància que està ara mateix en actiu i que tenen càrrecs de responsabilitat; són ells els primers que han de fer el que calgui per comunicar el seu missatge de la millor manera possible. Per part meva continuo sent simpatitzant, però no demanaré el vot per la parròquia d’Escaldes-Engordany. Si em pregunten el meu parer, el donaré i remaré a favor, però res més.
–Què opina que Tercera Via hagi desestimat presentar-se els propers comicis?
–El Sr. Pintat va tenir la deferència de trucar-me personalment, just dos minuts després que sortís el comunicat, la qual cosa li agraeixo. Sé que és una persona que guarda molt les formes, tot i que em consta que també va trucar a altres personalitats en actiu. Vam estar parlant una estona. Les nostres trajectòries han coincidit fent política en diversos períodes; ell em va fer una oposició dura, però extremadament lleial i per tant la decisió em va sorprendre i em va saber greu per la simpatia que li tinc, perquè en un dels moments més complicats del meu mandat va votar un text de transferències i competències dels comuns, que bàsicament el que feia era clarificar les competències i treure a nivell de transferències més de 14 milions d’euros als comuns, la qual cosa va fer possible que avui dia encara es pugui invertir, i en aquest sentit va fer una demostració de nacionalisme molt fort per ajudar-me a passar aquesta llei qualificada, perquè necessitava dels seus vots i aquests van ser decisius, ja que Liberals van votar en contra. Li tinc un veritable apreciï i em va decebre la noticia, perquè em sembla que hi havia un espectre d’electors que li haurien dipositat la confiança. Dit això, moltes vegades busquem explicacions sociopolítiques estranyíssimes o complexes quan en realitat són únicament qüestions personals o anímiques sense més. No dic que sigui el cas, però els polítics som persones com qualsevol altre.
–Creu que les tres noves formacions tenen possibilitats d’entrar a formar part de l’arc parlamentari?
–Els dos grans partits amb vocació de liderar el govern a hores d’ara són Demòcrates i Ciutadans Compromesos amb les seves aliances parroquials, i de l’altre costat el Partit Socialdemòcrata juntament amb Socialdemocràcia i Progrés; tot i així, es respira que Concòrdia pot obtenir un gran resultat. Aquesta és la sensació que tinc, ara be, m’he equivocat tantes vegades que aquesta potser serà una més. Quant a Acció, també li veig possibilitats, però no crec que totes les formacions que es presenten obtinguin representació.
–Li agradaria que obtinguessin representació o creu que seria un obstacle per la governabilitat del país?
–Considero que és positiu, estem en un context que ens juguem coses molt importants; arribarà l’hora d’haver de tornar els diners, tenim el tema de les pensions, que s’hauran de pujar, i hi ha l’acord d’associació, i molts més desafiaments per endavant que no seran fàcils. Per tant, que hi hagi un govern fort i estable serà fonamental, però el multipartidisme no té perquè ser negatiu.
–Com a arquitecte que és, com solucionaria el greu problema d’habitatge que té el Principat?
–Ho he dit en més d’una ocasió, que qui afirmi que té una solució s’enganya ell mateix, però el més greu és que enganya amb aquesta proposta a la gent, perquè no hi han fórmules màgiques. La construcció està en un moment desenfrenat, la qual cosa no ajuda amb els preus de l’habitatge; d’altra banda, les polítiques d’alliberament del sòl no són potestat exclusiva del Govern d’Andorra, bàsicament són dels comuns. Ja el 2019 s’observava que al cap d’un o dos anys hi hauria moltes promocions en marxa, i tenint en compte que no tots els comuns tenen la mateixa situació financera, doncs, és una via per la qual ingressar. Concretament, les parròquies com Escaldes o Andorra la Vella tenen una bona situació econòmica en part degut a aquest factor. La llei del sol permet destinar faccions dels diners recaptats en edificar. Si aquesta alternativa s’hagués aplicat des del començament, a hores d’ara hi haurien molts pisos que serien patrimoni dels comuns i que es podrien posar a un preu ajustat de mercat. Però hi ha d’haver una voluntat compartida entre govern i parròquies. En conseqüència, no hi ha receptes miracle, però el que sí s’ha de procurar és que això no vagi a més. Segurament, en aquestes eleccions els partits faran propostes intentant cercar l’equilibri, que seria el desitjable.
–Què pensa del polèmic laboratori P3 a Ordino?
–No soc un especialista sobre temes biològics i altres, el que entenc és que és una inversió d’innovació que serà benvinguda a Andorra, per tant, no faré cap declaració en contra. Hem d’intentar tenir les mires una mica més altes, s’ha d’aconseguir alliberar terreny públic i elaborar zones que estiguin ben condicionades amb un cost atractiu per tots per igual, i així poder diversificar més i millor l’economia, perquè no recaigui tota l’activitat en el turisme. Considero que en aquells temes que suscitin crispació o controvèrsia, els referèndums es portaran cada vegada més, i no crec que sigui dolent; ara, d’aquí a què per qualsevol circumstància es faci una consulta hi ha un món. Estar bé demanar l’opinió del poble en assumptes puntuals, perquè malauradament al país cada cop es vota menys i hem de fer que la població se senti molt més partícip de les decisions que es prenen, encara que sigui mitjançant un referèndum.
–Com veu la llei d’augment salarial que ha aprovat l’Executiu?
–Per ser el màxim de just possible, el meu govern va fer una cosa similar tot i que la inflació en aquell moment no estava tan alta, i vaig demanar a l’empresariat que com a mínim fes un augment del salari mig i no tan sols del mínim, que te l’obligatorietat. No em sembla just que, d’una part, s’apliqui un 8% al sector públic, i al sector privat per trams. Vull pensar que això s’ha fet de forma molt excepcional. El 70% de les empreses d’aquest país tenen entre un i tres treballadors i per tant hi haurà companyies que no ho podran assumir o les posarà en una tessitura molt feixuga. Però també entenc que era complicat per l’Executiu, perquè si no hagués fet res, hauria estat un problema. Aquesta decisió, per dir-ho d’alguna forma, és una singularitat europea, que té els seus pros i els seus contres.
–I l’acord d’associació amb Europa?
–Si hem d’entrar i no preparem paral·lelament els requisits que ens demanen per fer-ho, no serveix de res. L’inversor vol conèixer les regles de joc, la nostra fiscalitat és atractiva, però si no troba un espai físic on instal·lar-se, no estem fent la ramificació adequada de sectors per el que és més important l’acord d’associació, que és diversificar l’economia entorn d’unes regles de mercat interior. Després, hi ha aspectes interns de seguretat, immigració i bancaris que s’hauran de negociar hàbilment. No va ser fàcil aconseguir 30 anys per l’apartat de lliure circulació de mercaderies; es va dur a terme una gran negociació tractant-se d’un producte com el tabac que és conflictiu, de manera que encara es protegeix el tabac manufacturat andorrà sense tocar gairebé el preu més enllà de l’estipulat en els convenis. Si això va ser possible, penso que encara són factibles moltes opcions.
Pel que fa al referèndum, té els seus inconvenients, perquè un cop hi ha un resultat, després no s’hi val dir m’he equivocat i fer marxa enrere. Per tant, si al final el poble andorrà diu que no, es trigarà temps en tornar a picar a la porta europea, i veurem quins efectes té aquesta decisió en la nostra societat. En conseqüència, s’ha de fer molta pedagogia perquè l’opinió pública vegi els avantatges, però el que tampoc es pot dir és que no hi haurà cap renúncia, perquè això seria enredar a la ciutadania. El que s’ha de valorar és si val la pena i sospesar bé els pros i els contres, perquè ens hi juguem molt.
–Un altre dels inconvenients importants que té Andorra és l’enorme rotació de personal. Per què creu que la gent acaba marxant del territori?
Aquí existeix una altra dificultat per la qual jo tampoc tinc la solució i que es palpa a l’ambient, que és que viure al Principat i accedir a un lloguer assequible és complicat. D’altra banda, hi ha economies que funcionen millor a Europa; hi ha un altre element que ens ha de fer rumiar respecte al nostre creixement i és que no hi ha únicament rotació. Quan avui dia tenim tants peruans és perquè la mà d’obra qualificada escasseja en els països de l’entorn, segurament perquè tothom legítimament ha volgut que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers, etc., i els oficis com per exemple un bon lampista és difícil de trobar. Això ha provocat que persones que provenen de països amb economies més pobres o humils vulguin venir. Aquest és un efecte de la desindustrialització europea que a Andorra és nota més.
–Els youtubers i els influencers han escollit aquest microestat per venir a viure. Considera que és positiva la imatge que s’està projectant d’aquest fenomen?
–Tot és bo si no és excessiu, perquè els convenis que nosaltres tenim sempre trontollen quan hi ha excessos d’un sector, perjudicant a una de les parts. Que vinguin residents passius és positiu, que sigui una atracció fabulosa de segons quin espectre de gent està bé, però si és molt estrident o ostentós, al final fa aixecar totes les alarmes. Hem de viure dels nostres avantatges, però no ser un inconvenient massa lluminós per als altres, perquè pot ser contraproduent. Personalment respecte els residents passius, un cop demostrat que els convenis de doble imposició funcionen, crec que pel que reben de l’estat andorrà davant del que paguen haurien de pagar molt més.
–El proper mes de març s’inaugurarà el casino. Què en pensa d’aquest projecte?
–No farà cap mal, és un incentiu més que tindrà el país, però evidentment com a font d’ingressos no serà cap meravella. Vull creure en la professionalitat dels que ho munten per combatre algun efecte no desitjat, però més enllà d’això és quelcom més que pot sumar, que aportarà un plus a la vida social andorrana i al turisme. No sé si em convidaran a la inauguració, però en tot cas algun dia per curiositat trauré el cap i faré una visita.
–Creu que el cas BPA l’acompanyarà sempre com una taca negra en la seva trajectòria política?
–No, va ser un episodi que tan de bo no l’hagués hagut de viure com a cap de Govern ni tampoc l’estat andorrà com a nació.
–Quin seria el seu desig per aquest 2023?
–Li desitjo molta sort al pròxim govern, perquè estan en joc moltíssimes coses i no ho tindrà gens fàcil, ja que la situació que es viu actualment és molt complicada. Tothom critica els polítics, però s’ha de reconèixer que probablement tots hi van amb molta il·lusió, malgrat que una vegada ets cap de Govern en moltes ocasions et sents molt sol i et venen ganes de sortir corrents. No obstant això, estic convençut que tots els que es presenten són persones que s’estimen el seu país, però hauran de vigilar amb les decisions que prenen, perquè en general Occident viu una conjuntura complexa. Hi ha com una mena d’atmosfera en la qual s’està trencant la convivència, i en una societat petita com la nostra seria un drama. Precisament, sempre he defensat que la garantia de l’estat andorrà resideix en què hi hagi bona convivència interior i que les polítiques siguin extremadament equilibrades. Es pot ser liberal, però el govern ha d’intervenir si les coses es desboquen. Per tant, hi ha un context que em preocupa per la qual cosa, guanyi qui guanyi, li desitjo molts encerts.
