El seu projecte va néixer amb la idea de portar les versions a un altre nivell, amb un xou complet que va més enllà de la música. Com definiria l’essència de Fugados de Alcatraz?
Nosaltres fem versions, però el nostre format té un ritme molt més alt del que és habitual. Canviem de cançó cada 30 o 40 segons, buscant que el públic visqui un xou dinàmic i sense pauses, on sempre hi hagi la sorpresa de “ara aquesta, ara l’altra”. Apostem per un contingut ràpid, amb canvis constants, una mica com fan els DJs després dels concerts: encadenant temes, barrejant-ne meitats i mantenint sempre l’energia al màxim. Aquesta fórmula, des de dalt de l’escenari, veiem que funciona molt bé.
La banda es defineix com un “grup de versions amb cor”, amb espectacle, humor i interacció constant amb el públic.
El repertori és clau, perquè està pensat perquè la gent no pari de cantar ni de ballar, i això ja implica interactuar amb el públic. A més, entre cada tema hi ha petites interaccions entre nosaltres en què també hi participa la gent. Hi ha bromes i força atrezzo: jo, per exemple, em disfresso de Michael Jackson, Freddie Mercury o Shakira. Tot està dissenyat per captar l’atenció del públic de manera constant, perquè no desconnecti del concert. Els moments amb més interacció són, sobretot, entre cançó i cançó, quan fem gags, presentacions amb to humorístic i convidem la gent a participar. En definitiva, busquem la implicació constant del públic: que canti, que balli i que sigui part de l’espectacle.
És difícil mantenir aquesta equilibri entre nostàlgia i actualitat?
És un aspecte molt important, perquè el temps passa i el públic canvia. El públic jove és el que al final queda als concerts, però també coneix artistes de tota la vida, com Freddie Mercury o Michael Jackson, i clàssics que no poden faltar. Tot i això, volem incorporar també propostes més modernes: tenim seccions de reggaeton, de pop nacional i de pop català actual. El repte és que al concert hi ha persones de totes les edats i hem d’arribar a tothom. El nostre “secret” és barrejar cançons més antigues amb temes actuals, de manera que, sigui quina sigui la teva edat, no desconnectis del concert. No és fàcil aconseguir aquest equilibri, però és el que busquem sempre.
Aquesta combinació d’èxits històrics i cançons actuals també els hi serveix per apropar al públic jove temes que podrien semblar “d’una altra època”?
Saps què passa? Que el públic jove, aquestes cançons, tot i ser molt antigues, les han sentit a casa. Les coneixen. Les peces antigues que fem són històriques i tothom les sap, també els nois i noies de 14 o 15 anys, que te les canten de memòria. No és que les hagin escoltat a la discoteca, sinó a casa seva. El secret és triar cançons molt, molt reconegudes, perquè fins i tot el públic més jove hi pugui participar. I sí, els hi sonen, i molt. Fins i tot els sorprèn: a vegades veus nois i noies davant de l’escenari cantant cançons dels seus pares. Aquesta és la màgia de la música: l’herència que passa de pares a fills.
Amb més de cent cançons en repertori, com aconsegueixen mantenir la frescor i l’energia en actuacions tan intenses i llargues?
Això depèn molt de la personalitat de cada artista. Jo, que soc qui està davant de l’escenari amb el públic, tinc molta energia i no paro de ballar ni de moure’m, i això enganxa. Perquè un concert sigui un èxit cal una actitud molt bona: energia, positivitat, ballar, cantar i mantenir l’atenció del públic en tot moment. És qüestió d’actitud: pujar a l’escenari amb ganes de “menjar-te’l” i connectar amb la gent. Quan compares amb algunes orquestres més antigues, on veus cantants i músics més quiets, i després mires una banda de rock moderna o potent, la diferència és l’energia que es transmet. Nosaltres busquem això, encara que fem una festa major on poden sonar cançons tan diferents com 'Danza Kuduro', 'Gangnam Style' o molts altres temes. La clau és que, facis el que facis, hi posis molta energia a l’escenari. És molt atractiu… i també molt cansat [riu].
Què busquen transmetre cada cop que pugeu a l’escenari?
Festa. Tenim molt clar que fem festa major i que aquest és el nostre objectiu principal. Com a artistes, volem fer allò que sabem fer bé i que la gent ens ho reconegui, però per sobre de tot volem que, des del primer minut, ningú pari de ballar. L’objectiu de Fugados és festa, res més. Si acabem un concert i, per qualsevol motiu, no hi ha hagut gaire públic o no s’ha creat un ambient intens, ens queda una sensació de fracàs, encara que la gent ens digui que s’ho ha passat molt bé. El que volem és veure el terra tremolar de tant que salta i balla la gent. La paraula que millor ens defineix és, sens dubte, festa.
Han passat per molts escenaris i contextos diferents: festes majors, sales, festivals...
N’hi ha molts, perquè hem viscut moments molt diferents: hem tocat abans de bandes importants, en concerts amb públics molt grans... Però, personalment, em quedo més amb els concerts petits, aquells on has de lluitar perquè la gent s’ho passi bé. En un concert davant de 4.000 o 5.000 persones és més difícil aconseguir una connexió directa amb el públic. En canvi, en formats més reduïts notes més aquesta proximitat i és més fàcil implicar tothom. Són els que més recordem i els que més il·lusió ens fan com a grup. Tot i així, hem gaudit moltíssim en concerts per tot arreu: Catalunya, Andorra… n’hi ha molts que guardem amb molt bon record.
Aquesta nit arriben a la Festa Major d'Encamp. Què esperen del públic andorrà?
Crec que sortirà molt bé, perquè tocarem en un horari que no és molt tard i això afavoreix que hi hagi públic familiar: pares, fills… que és, de fet, el nostre públic ideal. Serà un concert més familiar, amb canalla, i d’aquells en què els pares que potser no estan acostumats a aquest tipus d’espectacle s’ho acabaran passant molt bé, perquè estic segur que no pararan de ballar. Pel que fa al públic andorrà, sempre que hi hem tocat ha estat un èxit. Hi ha zones on el públic és més exigent o més reservat, que et valora però no balla tant. En canvi, a Andorra sempre hem trobat una resposta molt positiva, i estic convençut que aquesta nit encara ho serà més pel caràcter familiar de la cita.
Després de tants quilòmetres i escenaris, quins reptes i projectes futurs té Fugados de Alcatraz?
El món de les festes majors és molt competitiu, amb moltes bandes que volen fer-se un lloc. El nostre repte és créixer dins d’aquest circuit, tenint com a referència grups de versions mítics com Hotel Cochambre, i poder mantenir-nos en el temps treballant al màxim. Volem arribar a places més emblemàtiques, com barris importants de Barcelona o ciutats de tot Catalunya —Lleida, Girona…—, on hi ha places fantàstiques. Hem tocat, per exemple, a Roses davant de 7.000 o 8.000 persones, i l’objectiu és poder mantenir aquest tipus d’actuacions grans. Tot i això, personalment m’agraden molt les places petites, perquè suposen un repte més gran i sempre acaben funcionant. En definitiva, volem perdurar en el temps, fer que la gent s’ho passi molt bé —que és la nostra raó de ser— i, si amb els anys podem consolidar-nos en aquestes places grans, ho farem amb tota la il·lusió.
